MILLION REASONS | JA A LLIBRERIES!!! [Reasons'1]

Capitol 25: GIRLDFRIEND (Marató 4/5)

He d'admirar l'equip que tenim. Per molt que no m'agradi el futbol, no puc evitar quedar-me impactada. Només han jugat la primera part del partit i ja van guanyant 25-8, bé, juguen contra els Lions de Jacksonville i tampoc és que l'equip contrari sigui gaire bo, però tot i això, no puc treure-li mèrit als Lightenings.

I com ja havia intuït, les animadores, cada dos per tres rebem un comentari sexysta d'algun noi pervertit. Més d'una vegada he hagut d'aguantar-me les ganes de donar-los un cop de puny i empassar-me l'orgull. Mai arribaré a entendre perquè la gent és tan subnormal i en ple segle XXI segueixin tractant a les dones basant-se en els seu físic. Per què es pensen que escoltar com ens xiulen, ens agraden? Per què, eh? El que no m'esperava és que la Candice i les altres, en vers de defensar-se, els animessin. Els dona igual que en realitat estiguin tractant-les com objectes i no hauria de fer-ho.

L'entrenador demana temps mort i tots els jugadors es dirigeixen a la banqueta. Instintivament la meva mirada es dirigeix a ell, ja m'és impossible treure els ulls d'en Cameron. La protecció el fa més gran i més fort, més impressionant. I per si no era poc, el color de la roba ressalta amb el dels seus ulls. En Cameron es treu el casc dirigint-se amb els seus companys. Té el cabell despentinat i mig moll de la suor. Les seves galtes estan tenyides de rosa i quan fa un simple gest, quan es passa les mans pel cabell, de cop, un munt de xiscles apareixen del no-res, provenen de la grada. Un grup de noies que deuen fer segon o tercer el criden i es posen a riure com les quinze anyeres que són quan ell els dedica un somriure.

Poso els ulls en blanc, a ell tampoc li desagrada ser el centre d'atenció. Al contrari, gaudeix de l'espectacle que fa. Nego amb el cap i el miro plegant-me de braços. Miro com els seus músculs es tensen i relaxen amb cada moviment que fa quan s'asseu en el banc. Miro com un floc de cabells cau sobre els seus ulls i se l'aparta lentament. Miro com els seus llavis es corben quan en Travis li diu alguna cosa i miro com es recolza en els seus braços despreocupat. Atònita, com si d'un unicorn es tractés.

La xerrada acaba i ell s'aixeca agafant una cantimplora. L'obre i imitant qualsevol pel·lícula d'adolescents, deixa que l'aigua caigui per sobre el seu cap mullant el seu cabell i el seu rostre. Em mossego el llavi inconscientment, és normal que senti papallones en la meva panxa i unes ganes immenses d'arrancar-li la roba? De cop, els nostres ulls es troben i se li dibuixa un somriure a la cara. Burleta i satisfet de què l'estigués mirant. Les meves galtes envermelleixen quan em pica l'ullet. L'àrbitre bufa el xiulet i ell torna al camp. Un formigueig recorre el meu cos.

—Jod, no cal que te'l mengis amb la mirada. Ha semblat com si li estiguessis arrencant la roba amb els ulls —em diu la Carly fent-me tornar a la realitat. Parpellejo davant les paraules de la meva companya i aparto la mirada d'ell immediatament. No em fa falta que em digui que estic vermella, puc notar com les galtes em cremen com dos focs ardents. Ella riu i jo intento amagar-me rere el meu cabell, però noto que alguna cosa em travessa el cos i giro sobre mi mateixa fins que veig unes esferes penetrant-me, la Candice.

Em fulmina amb la mirada imaginant-se mil maneres d'assassinar-me en la seva ment. Si aquestes mirades matessin, ara tothom estaria en el meu enterrament. Llavors, em somriu d'una forma simpàtica, però a la vegada dient-me "prepara't per morir entre terrible patiment". Arrufo el seny morta de por i confosa, ella se'n va a parlar amb la Dasy. La molt dissimulada no pot evitar mirar-me en tota l'estona, no em fa falta ser un geni per endevinar que estan parlant de mi i aposto el que sigui que no m'estan al·legant o comentant la meva col·lecció de dessuadores.

M'empasso saliva i m'obligo a ignorar-les. El quart torna al seu curs, només queden un parell de minuts perquè s'acabi la part i nosaltres hàgim de tornar a exhibir els nostres cossos. El xiulet sona, el número 28 saca i li passa a en Cameron, el qual vesteix el numero 8. Ara ell ha de decidir que fer amb la pilota, córrer, passar-la... opta per la primera opció. Comença a córrer de punta a punta com un llamp. Un defensor intenta fer-li un bloqueig, però en Trevor l'intercepta i en Cameron pot seguir corrent fins a arribar a la porta i deixar la pilota a terra amb un salt, touchdown. El xiulet torna a sonar, final de la segona meitat.