MILLION REASONS | JA A LLIBRERIES!!! [Reasons'1]

Capitol 46: CAN'T HOLD US (Part 2)

Entrem al local una altra vegada. Segueix igual de ple i bastant gent segueix fent cua. Segons sembla, nosaltres per ser amics d'en Trevor tenim via lliure a l'hora d'entrar i sortir tantes vegades com vulguem. La música sona una mica més fort que abans i això impedeix que pugui escoltar el que em diu la Carly. Com que no insisteix, no li dono importància. Arribem amb els altres en un moment. En Cameron està assegut en un tamboret bevent algun tipus de beguda, en Trevor i en Travis parlen amb en Dan, qui a l'altre costat de la barra no fa gaire cas a la resta de persones que volen quelcom per beure, per sort no és l'únic que treballa aquí. No veig per enlloc a la Juls, una onada de decepció envaeix el meu cos.

En Cameron s'acaba la beguda i en demana una altra, pel to rosat de les seves galtes crec que l'alcohol li ha començat a fer un xic d'efecte. Li dec una disculpa per imposar-li fer un ball i a sobre quan el fa, no prestar-li un mínim d'atenció per discutir amb la seva germana i la seva ex. Soc molt mala xicota. La Carly em deixa anar i se'n va uns segons, aprofito per treure-li de les mans el got a en Cameron i beure'm jo el que queda. Jack Daniel's amb cola. Ho necessito si haig de participar en una batalla de ball. En Cameron es queixa i m'atrapa entre les seves cames.

—Era meva i te l'has begut tu. —Sembla un nen petit, fent morros com si li hagués tret una piruleta i a sobre l'hagués castigat.

—Quantes en portes? —li pregunto preocupada.

—Una, dues, tres... i jo que sé, tu creus que tinc ganes de fer mates ara?

Ric per la pregunta estúpida que acaba de fer. Deixo el got buit sobre la barra i poso les mans sobre les seves cuixes. En la seva cara no hi ha cap mena de somriure, ni un lleu cobrament de llavis, està seriós i mira fixament a terra.

—Estàs enfadat?

—Estic cansat, no m'agrada que marxis corrents després que algú et digui alguna cosa de mi. Estic cansat de què no em vulguis dir el que penses i hagi de ser un altre el que t'ha de convèncer de què no passa res entre la Candice i jo, que només és una amistat i prou. Vull que diguis què passa pel teu cap, però a mi. Jo soc el teu xicot, jo hauria de ser la persona en qui confies més. —Els seus ulls es troben amb els meus i puc notar la punxada de dolor que es forma en el seu pit.

—Cam...

—No, ni Cam ni res. Vull que em diguis, que em preguntis, el que faci falta, tot. Els preguntes a tots coses de mi i resulta que m'ho hauries de preguntar a mi, però no, tu vas a tots els altres menys a mi. Com si digués el que et digués necessitessis que algú altre et confirmés el que jo dic.

Està alterat, les seves mans estan suoses i no em mira als ulls. Es frega els seus uns segons i llavors, m'obliga a sortir d'entre les seves cames per poder recolzar-se en la barra. En part té raó, sempre li pregunto a l'altra gent i llavors, a ell o al revés. Però normalment no té l'última paraula, és cert que necessito que em confirmin les seves paraules. No és que no confiï, sinó que... potser sí que no confio gaire en ell. Aquesta conversa ja l'hem tingut abans, però hi ha situacions que em fan oblidar tot.

—Té raó? Vens amb mi, però llavors, quedes amb ella? —em plego de braços i li faig la pregunta directament. Vol que li digui el que penso, doncs, aquí té la pregunta que desitjo que respongui. Els seus ulls troben els meus un instant, el miro atenta i esperant la seva resposta. Dubta. S'empassa saliva i prem la mandíbula. I ha estat el seu silenci el que m'ha donat totes les respostes—. Entesos.

—Jody... no és pel que et penses. El Sr. Donivan ens ha fet repetir el treball.

La veritat és que no sé que pensar d'això. No sé què respondre, no puc, un nus se'm forma a la gola i m'és impossible pronunciar alguna paraula. No sé si el crec del tot, sé del que és capaç la Candice i faria qualsevol cosa per tal de mantenir-lo de la seva propietat.