MILLION REASONS | JA A LLIBRERIES!!! [Reasons'1]

Capitol 36: CONFIDENT

Tinc el pressentiment que la cosa no millorarà quan arribi a casa. Durant tot el camí des de casa dels Daniels fins a la meva, no deixo de pensar en les coses que estan passant i han passat. La veritat és que creia que en el meu nou institut no seria tan complicat tot i que els dies passarien súper lents desitjant que l'estiu arribés. Però si miro enrere, estava equivocada, no fa ni un parell de mesos que vàrem començar i el temps ha passat molt de pressa.

Quan vaig marxar a París ho vaig fer amb la intenció d'oblidar en Josh, el meu ex, i a l'absurda de la meva ex millor amiga. No va passar la veritat, no vaig aconseguir treure-me'l del cap, però ara, d'ençà que vaig començar en aquest maleït institut —a part de les vegades que se l'ha mencionat per posar-me a parir o riure's de mi— no m'ha passat pel cap. Després d'un any, tot el que em va fer o el que sentia per aquell capullo ha desaparegut com l'espuma en dos mesos.

Fa sis mesos em podria considerar una noia obsessionada per l'amor d'un noi o pels efectes que m'havia creat dins meu, es podria dir que era una noia enamorada d'un inútil que em va trencar el cor post ruptura. I ara, ara resulta que tinc un xicot que em torna boja. No l'odio, però tampoc l'estimo, sento la necessitat d'estar amb ell a totes hores, però no l'estimo, no passa perquè jo no vulgui, sinó perquè els seus actes em fan tornar enrere. Com per exemple les contestacions com la de fa uns minuts o quan no m'explica res del que el preocupa, pensa o ha passat. Que molt bé, que està enfadat amb l'entrenador per incloure a en Zack en el seu equip, però segueixo igual. No m'explica que va passar entre ells dos, no m'explica res de la seva mala època i després l'haig de comprendre. Doncs no, no soc tan intel·ligent, no puc llegir ments ni saber el passat.

Trec les claus i obro la porta de casa. No m'adono compte que són les nou de la nit fins que creu-ho la cuina i em trobo a la meva tia dormint... en els braços d'en Blake. Un gust amarg se'm forma en l'estómac i puja fins al meu coll. M'haig d'empassar el vòmit per no deixat el terra ben brut. Cada vegada entenc menys a aquesta dona, no sé com l'ha pogut perdonar tan fàcilment. Premo els punys amb força per no despertar aquell idiota i fer-lo fora a cops de peus. Pujo a l'habitació fent soroll, no m'importa si es desperten, estic cabrejada i ara mateix m'és igual tot. Passo davant de l'habitació d'en Nash per veure si està dormint, en definitiva estava en el cert.

Acabo de fer deures i al final em dono una dutxa per relaxar els músculs. Surto al cap de vint minuts embolicada en una tovallola. Em poso el pijama de la Minnie Mouse i m'enterro sota els llençols, però un cop a la finestra em fa girar i quan obro les cortines, en Cameron està a l'altre costat del vidre sobre el sostre. Suposo la idea de deixar-lo a fora i que passi fred, no tinc ganes de tornar a discutir, a més, que tothom està dormint i si la meva tia s'arriba a assabentar que he deixat que un noi entri a l'habitació de nit... dubto que d'aquesta surti viva, li dirà a la meva mare i aquesta al meu pare. No vull que agafin el primer vol cap aquí perquè m'expliquin una altra vegada el procés pel qual vaig néixer i la protecció que hem de fer servir.

Però per l'altre costat m'alegra que hagi vingut, significa que li importo de veritat, si no, no estaria aquí, veritat? En Cameron em fa senyals que l'obri i jo li faig cas, almenys li dec una oportunitat per explicar-se, encara que sigui la vintena oportunitat. Hi ha una part de mi que per molt que tot aquest misteri i foscor que l'envolten em faci tirar enrere, per contra, m'atrau més a ell. És com un magnetisme, és com una esfera plena de secrets i amagatalls i jo estic massa encuriosida per descobrir-los. Vull conèixer tota la seva atmosfera, però també he d'admetre que tinc por. Suposo que l'atracció acaba guanyant la part racional del meu cervell. Em tiro enrere perquè pugui entrar i de seguida que ho fa, talla l'espai que hi ha entre nosaltres i m'abraça, m'abraça fort. Jo el deixo.

—Ho sento, no ho hauria d'haver pagat amb tu... —em xiuxiueja a l'orella. Les seves mans s'aferren a la meva cintura com si fos una armilla salvavides, el seu cap descansa en el meu coll i el meu en el seu pit. Eren exactament les paraules que volia sentir. Sospiro i envolto el seu cos—. Perdona'm, soc un idiota. —Té tota la raó. Somric limitadament i em quedo en silenci uns segons, entre els seus braços perfectes—. Digues alguna cosa, si us plau... —diu al cap d'uns segons. Obro la boca per recriminar-li tots els pensaments que ronden pel meu cap, però la veritat és que m'he quedat sense paraules, en aquests moments no tinc ganes de dir res. No tinc ganes de discutir més. Sembla que ha reflexionat i la seva veu sona sincera.