Premi Llibresebrencs.org 2024

CATEGORIA B - A VEGADES EM SENTO BÉ...

A VEGADES EM SENTO BÉ, A VEGADES EM SENTO MALAMENT I D'ALTRES EM SENTO A LA CADIRA

No, de debò, sentat, no fa falta que estiguis dreta.- comentava ella.No m'apeteix.- repetia jo.D'acord. Doncs no seguis. – i donant-se per vençuda continuava fumant.

La resta del pati vam estar les dos en silenci, jo que menjava un entrepà de llonganissa no pensava en res, en acabar de menjar-lo, miro al carrer de davant nostre a cap punt en concret, miro l'infinit. En un punt donat baixo la mirada i veig que la meva companya està mirant mems de l'Instagram.

Ja es hora de tornar a classe i no sé per què miro l'hora al telèfon, una cosa innecessària, per què sempre que s'acaba el pati son les 18:30.

La classe comença en normalitat, tots i totes aporten coses menys jo que callo com una monja.

Sempre em fa por que digui una cosa que no toca, pot ser una resposta errònia, pot ser un secret. No es la primera vegada que confio un secret a qui no li haig de confiar.

Ja son les 21:30. Hora de tornar a casa. El meu pare en ve a buscar amb el cotxe i tornem a casa en silenci, mentre sona un dels seus discs de heavy metal preferits. De cop i volta el meu pare trenca el silenci.

Sabies que la Nina Osegueda té ascendència catalana?-em pregunta.

Qui es aquesta?- pregunto jo amb total ignorància.

La noia que està cantant els segadors ara mateix. -respon.

Ah. -faig una pausa- No, però ara té més sentit que canti els segadors en angles. – la veritat no estava escoltant la musica. La sentia mentre mirava el paisatge envoltat de foscor.

Tornem al silenci i arribem a casa, jo sopo amb tranquil·litat, i desprès miro la televisió. De cop miro el telèfon i observo que tinc un missatge d'aquella persona.

"Demà dissabte quedem on sempre a l'hora de sempre, porta el de sempre".Rebut, gràcies. – envio per àudio.

Al dia següent vaig en bicicleta al lloc de sempre i arribo a l'hora de sempre.

Hola.- em diu aquella persona.Hola.-contesto.Ho portes?- em pregunta amb serietat.Per suposat.-contesto jo.Dóna'm-ho.- replica enfadat. En el fons ho entenc.Li dono el que vol i aquesta persona em dona el que vull jo i tots contents.Bé, doncs ja està. -dic.Sí, t'aniré informant per a la pròxima. -sempre em diu el mateix.

Paso la resta de dissabte amb normalitat. Quedo amb una de les meves millors amigues.

Et trobes bé?- pregunta.Em fa mal l'estomac. -sempre em fa mal l'estomac després de quedar amb aquesta persona. Ja hauria d'estar acostumada.Si vols quedem un altre dia. – proposa la meva amiga.No. No. M'anirà bé. -Així no penso amb les coses que faig amb aquella persona. I deixo de pensar en tot allò que deixo de fer o senzillament no faig.

La veritat aquesta setmana ha sigut dura i frustrant. Només de pensar amb aquella persona em donen ganes de vomitar. I si la meva amiga que ara es al meu costat sàpigues que faig amb aquella persona, pot ser a ella també li donarien ganes de vomitar al saber que està al costat d'una persona tant esquitosa i podrida per dins. Segurament pensaria que no tinc anima.

Però si ho faig es per què tinc que fer-ho. No. Millor no dir res mai. Em vull morir amb aquest secret. Ningú ho sabrà i jo no seré jutjada per ningú mai de la vida.

Anem a sopar juntes. Com sempre, paga ella. Jo mai porto la tarjeta de crèdit al damunt ja que mai faig ús d'ella. Un cicle viciós absurd i ridícul. Tinc moltes ganes de vomitar.

L'endemà el dia comença amb normalitat. Em desperto, faig el desdejuni i em dutxo.

Com no, em canvio de roba després de prendre una dutxa i escric tot el que va passar ahir, també anoto els meus sentiments i pensaments.

Escric una frase que em sembla molt poètica: "De vegades em sento bé, de vegades em sento malament i d'altres em sento a la cadira". Senzillament poètic.

Els diumenges son avorrits, no hi ha cap lloc en anar i no hi ha cap activitat per fer o obligació per complir. Estic al sofà tirada mirant el sostre. Tenim una nova gotera.

Ara mateix no tenim llum, així que no puc entretindrem amb algun joc que tinc al telèfon mòbil. Tothom està en silenci, jo crec que arriba un punt que ningú sap que dir per trencar el llarg silenci i prefereix callar. M'estimo el silenci, el necessito per a pensar, i el mato mortalment quan començo a parlar.

De sobte la cara d'aquella persona ve a la meva ment. No me la puc treure del cap. Com ei acabat així? No ho sé, bé, en realitat si ho sé. Però ara no hi ha marxa enrere.

I torna la llum i al Wifi. Encenem la televisió i van les noticies.

Famós mafiós pederasta de 45 anys, que segresta a menors per a vendre'ls, es detingut- anuncia la reportera- la policia es dirigeix, com ja em dit al domicili de la seva còmplice.

Jo em cago a les bragues. El famós mafiós pederasta de la televisió es la persona d'ahir. Truquen a la porta i vaig jo, al mirar qui es, el que veig es que son un munt de policies.

Oh, no. Han descobert que venc informació pederasta a màfies a canvi de molts calers. Estic fotuda. No només aniré a presó. Sinó que seré jutjada per molts.