Premi Llibresebrencs.org 2024

CATEGORIA D - PUJADA DOCENT A LA FORADADA

Com cada any, a començaments de juny, es programa una pujada a la Foradada per al personal docent del poble a fi de sopar contemplant l'esplèndida panoràmica dels Alfacs il·luminada per la lluna plena. Quan m'ho van dir, m'hi vaig negar en rodó. Suposava un considerable esforç i jo ja sóc massa vell per aquests tràngols. Però a mesura que passaven els dies, m'ho anava rumiant. Vaig canviar de parer perquè una excursió així, en companyia de persones de la mateixa professió, no es presenta sovint i resulta ben engrescadora. Era una magnífica ocasió per estrènyer lligams amb els mestres de les tres escoles de La Ràpita i els col·legues de l'institut. Calia aprofitar l'avinentesa per afegir-me a la sortida. Sí, feia patxoca de debò. Val a dir que la Foradada amb els seus gairebé 700 m és el segon cim més alt del Montsià, però el racó més carismàtic i visitat. El seu encant radica en un espectacular mirador natural, des d'on es pot gaudir de la genuïna bellesa del Delta de l'Ebre.

Segons van informar-me, per pujar a la Foradada només havia de portar el sopar, la beguda i, sobretot, les ganes de passar-ho bé. Per acabar d'adobar-ho, enllestiríem la vetllada prenent un cremat a l'àrea recreativa de Mundana. Vaig trobar-me a la plaça del Cóc amb un parell de companyes de l'escola i vam enfilar per la sinuosa carretera que conduïa fins a l'esplanada. Havíem tingut la sort de triar una tarda no excessivament calorosa i la brisa que m'amoïnava al poble va desaparèixer en ficar-nos entre les giragonses de la muntanya. Vam deixar el cotxe aparcat al Cocó de Jordi i després de saludar la resta de la colla, apa, cap amunt. Una vintena de col·legues vam iniciar la caminada en fila índia per un sender pedregós fent petar la xerrada. De jove sempre m'havia fet goig grimpar a aquest turó costaner, on ja l'home prehistòric va deixar la seva empremta a la cova del Tendo pintant un bou en posició vertical de color negre. Una pintura rupestre del paleolític avui desapareguda, que datava d'uns 20.000 anys abans de Crist. El Montsià és una serra d'una longitud de 12 km i una amplada de 5 km, que corre paral·lela al litoral mediterrani, molt a prop de la costa, que s'ha inclòs al "Pla d'espais d'interès natural" de Catalunya pel seu alt valor ecològic. Són muntanyes de tipus calcari d'una orografia abrupta amb espadats, cingles i barrancs, que després de dècades d'abandonament, han tornat a ser descobertes pels corredors de muntanya i pels amants de l'excursionisme. De fet, la Foradada, el puig més emblemàtic, és trepitjat a diari per dotzenes d'aventurers que pugen fins al cim.

Durant el trajecte tothom podia apreciar la bellesa d'aquell idíl·lic paratge, on semblava que el temps s'hagi aturat i l'enrenou de la societat quedi lluny. Caminàvem xino-xano a través d'un bosc antic, atapeït de vegetació, com sorgit de les pàgines d'un conte de fades, tan espès que semblava que en qualsevol moment podia aparèixer algun personatge màgic o fantàstic. A més de respirar-se aire pur, un podia arribar a sentir-se l'amo del món en la seva disbauxada imaginació. L'ascens prosseguia per un viarany que voreja la muntanya. Un quart més tard, la sendera passa per la banda obaga, plena de coves i balmes, on encara s'aprecien restes dels forns de cal. Al cap d'una estona ens acostàvem ja a la font del Burgar, enmig d'un frondós alzinar.

Se'ns presenten dos opcions: a l'esquerra el corriol segueix serpentejant barranc amunt. És un trajecte més curt però costerut. Per la dreta es puja per una petita carena. Encara és de dia i triem el primer camí a fi de gaudir de les vistes. Aquell tram és prou dur i de seguida s'escolten bufits de fatiga, però en fixar-me en el rostre de la gent veia un somriure de satisfacció. Tot i ser un vell xaruc i esprimatxat, jo encara tenia forces per muntar costes i salvar obstacles. Fem una pausa en un replà on a l'horitzó s'albira el riu Ebre fluint entre Amposta i Deltebre cap a la seva desembocadura i enfront la barra del Trabucador i la punta de la Banya, una península declarada reserva natural a fi de preservar la nidificació de les aus.

Una hora després, cansats de debò, anàvem per una zona d'exuberant vegetació on es va produir un dramàtic succés. Els entesos ens expliquen que pels volts de 1989 es va estavellar una avioneta suïssa i que ningú va reclamar la seva desaparició. Dos anys més tard uns joves excursionistes van trobar entre la frondositat de matolls i esbarzers les restes de l'aparell i els cadàvers dels tres ocupants en el fons d'un barranc de difícil accés. Al lloc de la tragèdia hi ha tres creus en homenatge dels difunts. A continuació, calia seguir endavant, camí amunt. Lluny d'acovardir-me per la mandra, els ànims dels col·legues, m'obligaven a afrontar la resta del trajecte amb coratge i renovats ímpetus.

Amb l'ocàs del sol amagant-se per ponent, finalment aplegàrem a la Foradada, un singular turó coronat amb una cresta de roca calcària buida per dins. Un cop dalt del tossal, palplantats com estaquirots, veterans i novells quedem enlluernats per la bellesa dels Alfacs. Als nostres peus s'estenen un fotimer de quadres d'arròs escampats pel Delta, regats per un laberint de sèquies i canals. Entrevèiem la placidesa de les aigües calmes de la badia que banyaven les cales que naixien a redós del Montsià, que malgrat la seva modesta altitud, en alçar-se de forma tan sobtada arran de les platges creava un efecte colpidor en esdevenir etern sentinella i referència per als navegants que solquen la Mediterrània. A llevant, s'aprecia la immensitat del mar en l'abraçada que el Delta li ofereix amorosit a totes dues bandes de l'Ebre. Una mica més lluny, a tocar l'horitzó, s'albira el Trabucador, una franja de sorra daurada que a l'hivern lluita de seguit contra un mar brau per sobreviure a l'onatge dels temporals, però que durant l'estiu sembla voler estrènyer entre els seus braços la badia, on el sol reverbera fent pampallugues. A l'extrem, és fàcil de reconèixer una taca blanca que correspon a les salines de la Trinitat. D'altra banda, a la dreta i ja en terra ferma, s'alçava la vetusta fàbrica de ciment, que desentona amb l'entorn, però que dóna feina a tantes i tantes famílies de la zona.

Tan bon punt fem les fotos de rigor i ens canvien la samarreta amarada de suor, asseguts en rotllana sobre aquella terrassa natural, ataquem a mos redó els entrepans, mentre fruïm del l'espectacle visual que s'oferia als nostres ulls tot explicant, amb una retòrica sense embuts, anècdotes divertides de la feina. En aquella treva embolcallada per la brisa, que allà dalt bufava de valent, arrecerats en aquell curiós racó, compartíem fruits secs i, si calia, també un glop d'aigua. Entretant havia caigut la nit.

Llavors, a la llum de frontals i llanternes, emprenem el descens per una sendera abrupta, que al cap d'uns minuts, després de ranejar una mica, es fa més assequible. Tot i així sense voler ens escampem pel vessant de la muntanya abans d'arribar als masos de Mata-redona. Aleshores m'entretinc en cabòries. Bregar amb alumnes provinents de diferents parts del món resulta una feina feixuga i francament complicada, per la qual cosa aquelles hores d'oci robades a la rutina farcida de dèries i entrebancs tenien el gust embriagador de la llibertat. Assaboria l'experiència pensant en el privilegiats que podem sentir-nos de tenir la muntanya i el mar tan a l'abast, tan a la voreta mateix de casa. És el nostre patrimoni i així com els xiquets són el futur de la societat, els rapitencs hem d'esmerçar-nos molt perquè tard o d'hora també ells puguin gaudir d'aquest privilegiat entorn natural. Un valuós tresor que hem heretat dels nostres pares i que tenim no sols el deure sinó també l'obligació de llegar en perfectes condicions als nostres fills.

Des d'aquestes línies m'agradaria reivindicar aquesta mena d'activitats lúdiques, que haurien d'organitzar-se almenys una vegada cada l'any amb l'objectiu de fomentar la companyonia del sector docent. Un ritual que serveix per forjar llaços d'amistat entre tots els que a La Ràpita ens dediquem a la tasca educativa i, alhora, també un excel·lent colofó per acomiadar el curs.