Premi Llibresebrencs.org 2024

CATEGORIA D - ESTIMADA MARIA

Avui era el dia del seu aniversari de noces. Deu anys de casats. Qui ho hauria dit! No era una fitasenzilla amb els temps que corrien. Però, la Maria ho feia fàcil. En Lluís ho tenia clar; no hi haviacap dona com ella en tot el món. Massa casualitats s'haurien de donar perquè en nasqués una altra amb totes les seves característiques.

En Lluís va acomodar-se al llit. Estava gitat amb els braços i les cames estirades; li feien mal. Vadeixar la mirada perduda en el sostre. Un sostre tan pur que semblava projectar imatges del dia del seu casament. Aquell dia va haver d'afluixar-se el nus de la corbata quan va veure entrar la Maria a l'Església amb aquell vestit rosat tan bonic. Rosat, perquè ella deia que el blanc li recordava als fantasmes; cosa que sempre li havia fet por.

Recordava els seus llavis vermells com les maduixes, els ulls brillants com dues cuques de lluminquietes, nervioses, i el seu dansar graciós mentre s'atansava a l'altar com si fos un estornell perdut en mig del Montsià. La marxa nupcial es va mesclar amb un tamborineig subtil contra els vitralls.

En Lluís no sabia si era la pluja o el seu cor retronant a les seves orelles. Potser ningú més ho vasentir. Potser no hi havia ningú més que ells dos; tot i que no ho podia afirmar pas.Va continuar recorrent el rostre de la Maria: el seu somriure dolç, els cabells recollits en un monyo perfecte, d'un color panotxa exòtic difícil d'oblidar i fàcil de reconèixer en mig de la multitud. Un color que captivava els cecs. En Lluís va olorar profundament. Sí, n'estava segur, tenia el seu aroma dins seu. Aquella olor que desprenia a llibre nou, a llibertat i a fantasia. Una olor que feia que se sentís com a casa. I la seva veu... Una veu de cascavell que flotava per l'aire mentre t'explicava les aventures de personatges estranys que t'acompanyaven al llarg d'una cadència musical.

La porta de l'habitació es va obrir i, en mig de la llum cegadora que provenia del passadís, va veure una silueta. En Lluís es va sorprendre; havia aconseguit tornar enrere en el temps? Podia tornar a veure el pas solemne de la Maria, com si marqués el tempo d'un Rèquiem. I, al darrere d'aquella figura, en va entrar una altra.

–Bon dia, Lluís. Com estàs?

Aquella veu greu el va fer tornar a la realitat. Es va fixar de nou en les parets blanques immaculades d'aquella habitació esquerpa. No hi havia cap decoració, ni cap armari; sols les parets i aquell llit sobre el qual estava estirat. Va mirar a aquells dos homes vestits amb uniforme blanc, que els permetia camuflar-se amb l'habitació, i el miraven amb un somriure inhòspit.

—Bé—. Va respondre en Lluís—. Què voleu?—És l'hora del medicament. Espero que aquest cop ens deixis fer la feina sense gaires problemes—. 

En Lluís es va mantenir en silenci, tot i que seguia de reüll els moviments d'aquells individus—.Crec que serà millor que et deslliguem, sembla que ja t'has calmat. Però no intentis fugir de nou del centre psiquiàtric.

Un dels homes li va deslligar les corretges dels braços, mentre que l'altre li deslligava les dels peus.

Tot seguit, l'home més rabassut li va passar dues pastilles vermelles i un got d'aigua perquè se les pogués empassar fàcilment.

—No facis el mandrós i pren-te-les, que tenim més feina a fer—. Li va dir l'altre home, que es vaencreuar de braços davant l'espera.—Que vindrà avui la Maria?— Va preguntar en Lluís sense allunyar la mirada de les pastilles quesostenia a la mà.—I jo què sé.—Maria?—Va preguntar l'home al seu company— Qui és la Maria?—És la meva dona—. Li va respondre en Lluís amb veu pausada.—No sabia que aquest estava casat—. Va tornar a dir l'home rabassut—. Que jo recordi, no havingut mai ningú a visitar-lo.—No està casat, però que vols que hi fem...

En Lluís es va prendre les pastilles. Un somriure enigmàtic li va creuar els llavis. Aquells dosil·lusos estaven desvariant; es quedarien bocabadats quan tornés a visitar-lo la seva estimada Maria.