Premi Llibresebrencs.org 2024

CATEGORIA C - LA PORTA DE CASA L'AVI

Quan era petit, sempre anava a casa l'avi quan plegava de l'escola. Els primers anys m'hiportaven els pares o em recollia ell. Més tard, ja vaig aprendre a anar-hi sol.

De tots els elements d'aquella casa pulcra i austera, era aquella porta tancada del fons delpassadís la que havia centrat la gran majoria de les meves obsessions. Era d'un color i estildiferent de totes les altres, i l'única de la casa —llevat de la d'entrada— amb pany de clau. Quanl'avi l'obria, em feia esperar al menjador, i jo només podia sentir-ne el soroll. Un grinyolprofund, antic, molt poc plaent. D'allà a dins, l'avi treia qualsevol cosa que ens pogués fer falta,fos quina fos. Hi ha qui explica històries de botiguers de pobles petits, obligats a tenir almagatzem tot allò que als veïns algun dia els pugui fer falta, per específic que sigui, perquè seran els únics a qui aquests podran acudir en cas de necessitat. Si fa no fa, allò que la porta ocultava complia una funció similar. Contràriament a aquelles botigues, però, l'aura del lloc era fosca. No tot era el cúmul d'objectes, i la cara atacada per les nàusees de l'avi cada cop que en sortia era la de qui veu o ha de fer segons què, molt desagradable.

Recordo encara, d'intentar entrar-hi tants cops, el suau corrent d'aire que circulava persota la porta, d'una humida olor que no he sabut relacionar avui encara amb cap altre lloc ni cosa. Mai em va deixar entrar, ni treure el cap per veure què hi havia a l'altra banda de la fusta.

A temps passat —i tantes altres coses—, sento que potser aquesta constant negativa vatenir part de culpa en el distanciament que es va anar produint entre nosaltres. O potser és que el jove, egoista, segurament, i distret per altres empreses, es va cansar de les cançons d'aquell vell parent seu. El cas és que, de fa ben poc, l'avi ja no hi és. El cas és que, de tot el que tenia o podia tenir, em va llegar només la clau d'aquella porta, amb la condició que només jo la pogués obrir.

He necessitat prendre'm uns dies, però ja la tinc al davant. És tal com era, i aquella olor,encara única, entra dins meu amb una intensitat nova, que em remou, i fa que em noti, que emsenti, també com era, petit. Faig cinc pams menys i la mà em tremola. No trobo la clau al fons dela butxaca. De fet, soc incapaç de recordar si mai me l'he posat allà, quan fa un moment n'estavaconvençut. Estic sol, però m'atabalo perquè en qualsevol moment pot arribar algú del menjadorque em maldarà per trastejar amb la porta per enèsima vegada. L'últim cop ja es va enfadar molt,  i des de llavors que no havia tornat més. La trobo. El forat del pany és minúscul, i la clau molt gran, però aconsegueixo fer que encaixin. La giro. A poc a poc, la vaig obrint, i sento el grinyol de la meva infantesa, ressonant més fort que mai, en les cavernes més profundes que poden existir. Tinc por, però ja no puc aturar-ho. L'obertura total de la porta i la revelació dels més foscos secrets del món em deixen, a sorpresa meva, tranquil. I és que, després de tants anys, m'he fet, finalment, gran.