Premi Llibresebrencs.org 2024

CATEGORIA B - CARTA D'AMOR

Absurd, aquesta és la paraula que defineix escriure aquesta carta. Absurd, ni més ni menys que absurd, absurd i absurd. I totes les vegades que vulguis repetir-ho més. Ja no només perquè sé que no la podràs llegir per la teva absència, sinó perquè, encara que estiguessis aquí no podries llegir-la, o almenys, això crec. Al capdavall, ets (o eres, més ben dit) un gos, el meu gos. 

Tenia gairebé cinc anys quan et vaig veure per primer cop. Com tot nen i nena (o la majoria d'ells) en aquest món, el meu germà i jo ens encarreguem de complir a la perfecció, i amb molt d'èxit, la missió de marejar els pares perquè ens deixin adoptar un gos. Com en qualsevol pel·lícula o llibre, les peticions i promeses van ser les típiques: que si serà bo per aprendre a tenir una responsabilitat, que si el traurem a passejar cada dia, que si ens encarregarem del seu menjar... total, promeses que al final, tots sabem que no complirem, ja que se n'acaben encarregant els pares. Això sí, no només per obligació, sinó perquè, encara que no ho diguin sovint, ells també sucumbeixen a l'encantament dels ulls de cadell, volent-ho, més o igual, que nosaltres els volem. Tot i el gran pànic de la meva mare tenia als gossos, ella digna, es feia passar per valenta i sense voler transmetre-li aquesta por al porica del meu germà, ens va deixar adoptar un gos (al principi no en volia cap de gos, i ara m'atreveixo a dir que és ella qui ha vessat més llàgrimes els últims dies).

Recordo que prop de la masia dels meus cangurs hi havia una finca totalment equipada per a l'entrenament dels gossos; aquí, segons m'explica la meva mare, va ser on va començar el meu desig de tenir-te, quan vaig veure ni més ni menys que el grandiós del teu pare, passejant-se per la pista d'obstacles com rei al seu castell (o així ho recordo jo). Dies més tard, els meus pares ens van fer els nens més feliços del món: ens van portar a veure't a tu, amb només dies d'haver nascut. Eres petit, molt molt petit, m'agradava aquesta mida, era l'idònia per agafar-te als braços com feia amb les meues nines nenuco. A part era agradable gràcies al teu abundant pèl, que en aquell moment no deixava distingir-te entre un gos i una bola de pèl errant. La meva mare sempre ha destacat de tu el teu nas, sempre deia que tens (tenies, ho sento) el nas xat, "com els seus amos" solia dir. Ella creia que aquest podria ser un dels motius pels quals em vaig enamorar de tu, per les nostres similituds. Diuen que els gossos escullen els seus amos, segons les vibres que els transmetin aquests, i les similituds que ells percebin. No sé si va ser casualitat, o si va ser aquest nas xat o qualsevol altra virtut que jo no vegi, però si és veritat que tu m'has triat a mi, a nosaltres, t'he de donar les gràcies. Gràcies per deixar-me viure i créixer al teu costat, ha estat un plaer que tornaria a repetir sense pensar.

Avui, dilluns vint-i-set de novembre de dos mil vint-i-tres, a la una i tretze de la matinada, gairebé a una setmana de la teva mort, no he pogut evitar recordar-te, plorar-te i començar a escriure't aquesta carta. Tant de bo estiguessis aquí, et trobo molt a faltar, no sé si ho sabràs, si ho podràs percebre, si ho podràs veure i sentir des d'allà on siguis.

El darrer mes havia estat dur, molt dur. El veterinari del poble ja havia mort mesos abans a causa d'un infart, i encara que aquest ja ens havia alertat que tan sols estaries amb nosaltres un any més, tu havies aguantat com un campió. Menys aquest darrer mes. Podríem dir que ho vam intentar, intentar que et quedessis malgrat ser en va, ho sabíem, intuíem la teva marxa, però no la vam voler acceptar. No sé si et vam fer patir, espero que no, ja que la nostra intenció era la contrària, digues-ho egoisme o amor, però no estàvem preparats per deixar-te anar. Va ser difícil, m'aixecava cada dia del llit, sense saber si volia baixar les escales, per por que ja no hi fossis; per sort així no va ser, fins aquell dia. La medicació ja no funcionava, i les potes tampoc. Aleshores el meu món, el nostre món es va esfondrar. Veure't, sentir-te, acariciar-te durant tota la nit del vint de novembre, sabent que encara que volguessis i ho intentessis, era pràcticament impossible que t'aixequessis, depenies de nosaltres, i això no podia seguir així. Encara pitjor era saber que en unes hores, m'hauria d'acomiadar de tu per sempre, perquè vindria el veterinari del poble amic, un d'aquells de la vella escola, amb prou sang freda per dir-nos que calia deixar-te anar. Era la teva hora, amic.

Escric això recordant-te, plorant-te, amb llàgrimes al voltant dels meus ulls. No sé si vaig fer bé de l'endemà acomiadar-me de tu, i anar-me'n de casa sense més ni més, perquè era conscient que, si et veia una sola vegada més, no t'hauria pogut deixar marxar. Em reconforta saber que, malgrat que no hi vaig ser present, te'n vas anar a casa teva, que no vas patir i que vas estar envoltat dels meus pares, que també eren i són els teus. Hores abans, mentre m'acomiadava de tu amb llàgrimes desconsolades corrent per la meva cara, tu sabies què passaria, crec que ho sabies. Ho intueixo pel fet que, en un moment donat, no era jo qui t'acariciava a tu, sinó que eres tu qui m'acariciava a mi, intentant animar-me, recompondre'm, volent dir: "ja està, això havia de passar, i no passa res, estic bé, estaré bé i tu també".

Per acabar, vull dir-te que t'estimo, que com tu em vas dir, perquè jo sé que tu saps que jo ho vaig entendre, estaré bé, potser avui no, i demà tampoc, però confio que amb el temps ho estaré. Sé que ja t'ho vaig dir totes aquelles vegades que temia no tornar-te a veure, però necessitava recordar-t'ho i recordar-m'ho. Espero de tot cor que estiguis bé, que hagis trobat aquells que són els teus pares veritables, no m'agradaria saber que estàs sol, i sobretot espero que sigui veritat això que els esperits es mantenen a prop, perquè em reconfortaria moltíssim. Vull i desitjo que siguis feliç amb la teva manteta i amb l'abric que et vaig fer amb tanta cura anys anteriors, encara que sembli mentida que un gos de raça Lassie porti abric. Vull i desitjo que, en uns setanta anys, quan ens tornem a trobar encara ens recordem, que juguem i que ens estimem com fins ara.

T'estimoE.