Premi Llibresebrencs.org 2024

CATEGORIA B - FLORS A L'ALBA

De sobte, i sense previ avís, em trobo aixecat, amb el cor palpitant, d'un dels sons mésprofunds dels que mai hagi gaudit. I allí hi era, un foraster, un desconegut qualsevol, al centredel saló. La primera reacció que tinc és la de retirar-me lleugerament en un acte de reflex. Estroba en aquesta situació de penombra, enmig de la foscor i la llum, entre el blanc i el negre.Li il·luminava la cara una petita espelma que no recordo haver posat.

Se'l veia gran, ample i robust, en unes faccions dures però encoratjadores de curiositat. Laclaror de l'espelma i de la lluna li mostraven una petita ferida de la cara, ja cicatritzada. Lianava des de la cella dreta fins a la comissura del llavi. Tenia una mirada transversal, la qualsense retirar-m'hi de sobre vigilava els seus entorns, en alerta constant. El silenci predominaen la sala, tot i la inquietud que em provocava, hi havia alguna cosa en mi que mantenia lacalma.

De sobte procedeix a fer el primer moviment, de la seva butxaca retira lentament algun objecte en la penombra, la qual només permet veure la silueta. Era un foli plegat. Continua en el silenci sepulcral, incòmode i que transversa tota la sala. Finalment, trenca l'estaticisme de l'habitació i decideix llegir el contingut del foli (en silenci), no sense abans desplegar-lo lentament sense retirar la mirada per sobre de mi en cap moment.

En aquell moment la situació, en tot moment tensa, fa que comenci a dibuixar la silueta delsaló en la meva mirada. Feia anys que vivia en aquest pis. Era capaç de moure's perl'habitació en els ulls tancats. Tenim al centre de la paret contrària una petita porta que portaa un balcó igual de petit. Continua movent la mirada per l'habitació. Em trobo en el televisor,el qual era pillant polsim perquè feia massa temps que no prenia cura de la neteja. Enmig delsilenci em pertorba un soroll sobtat, el rellotge del saló torna a funcionar. Era sobtat això, feiaun any que no funciona. D'ençà que va morir l'Alba, exactament. En aquest moment fins i totno recordava que tenia companyia en l'habitació.

Torno a fixar la mirada en ell, era immòbil, com en tràngol. Ja no em mirava a mi, ara era endinsat en l'observació del foli aquell. Podrien haver sigut centenars de raons per les quals era allí, però cap tenia sentit. Era un lladre? No tenia sentit, ja hauria robat i acabat el seu comès s'hauria retirat. Era un boig escapat d'un manicomi? No era possible, n'hauria sentit parlar a la tertúlia del bar o pels veïns, els quals de tant xarrameques que són que s'assabentarien abans d'on és que no pas la policia. Podien ser milers de coses, però cap de segura.

El que tindria sentit, donada la situació, és sentir terror, por, respecte. Tenia a un desconegutenmig del meu saló desendreçat de fulls. Perquè s'havia quedat treballant fins tard, i s'haviaadormit al sofà mateix.

Es trenca el silenci. Em mormolà alguna cosa, el foraster. No se l'entén, per alguna raó elsoroll del rellotge era més alt que mai. Per la cara que devia posar ell mateix repeteix el que havia dit. "Sé el teu secret". Un cop vaig sentir això, vaig asseure'm per aclarir els meus pensaments. Es reinicia el silenci.

M'aixeco àgil, em dirigeixo cap a la taula i bec d'un got que ja tenia l'aigua. Busco la sevamirada. Ja no era en el foli de la seva butxaca, sinó que ara era fixada en el rellotge. "Tic-tac,tic-tac, tic-tac". Fort, feia trontollar les meves orelles. Se'l veia distret. I sabia exactament quèhavia de fer. M'aproximo lentament a la seva esquena. Continua absort pel rellotge. I amb unsol tret cau en terra, ja no respirava. Miro al foli que era llegint, és la carta de suïcidi del'Alba.

Em poso corrents la jaqueta i agafo la meva pala. L'arrossego com puc i el poso al maleter delcotxe, el qual arranco ràpidament. Feia una nit freda, i com que la finestra del cotxe nos'apujava del tot entra tot el fred de l'exterior. El camí de sortida del poble era tranquil,sempre silenciós. Sempre fosc. Tot i que la lluna il·lumines el paisatge. Som a primavera aixíque les flors al sol de la muntanya ja hi eren.

En arribar, en tranquil·litat, paro el cotxe sense apagar les llums, perquè sinó, no podia veureres, tot i la lluna. Trec del seient de darrere la pala i fugisser començo a treure terra. En lafoscor podria haver-me equivocat i estar fent el forat en un altre lloc, un que no era elcorrecte. Abans que aquesta idea s'arribés a consolidar vaig trobar una cosa dura. Ara sí quen'estava segur.

Fugisser arreplego al foraster i, amb molt d'esforç, aconsegueixo fer-lo arribar al forat. Aixímateix, el tiro. No podia arriscar-me i deixar que tot segueixi el seu procés natural, aquest copno. A sobre vaig tirar-li àcid sulfúric (que ja tenia al cotxe) per accelerar el procés. No podiacometre errors, aquest cop no. Ara sí que ningú mai sabrà que ha passat.

Ja que hi era allí, aprofito per deixar-li flors a l'Alba. L'enyorava.