Premi Llibresebrencs.org 2024

CATEGORIA A - ESCALA DE COLOR

Tanco la porta de l'habitació. Retrona tot en base al meu cop. Em tiro amb una notable indignació al llit. Alço la mà, mentre les llàgrimes brollen dels meus ulls. Les asseco, intentant-me consolar, però tot esforç és en va. Ja no puc fer-hi res més, tot ja se n'ha anat en orris. Em dono la volta, per quedar-me cap per avall sobre el llit. La llum em fereix mortalment arrasant brutalment amb les últimes espurnes de felicitat i d'esperança que queden al meu desesperat i amargat cos. Apago la llum amb el dit gros del peu, no tinc ganes de veure res.

M'assec a desgana contra el capçal del meu llit, amb les cames estirades, les mans sobre les cuixes, el cap aixecat i la mirada perduda, assimilant la meva nova realitat.

- A cas ens ho mereixem?

- És tot culpa nostra?

Els meus pensaments tan sols fan que ensorrar els meus somnis. L'amargor m'acompanya en aquesta passarel·la de somnis trencats. Plàcidament totes les meves aspiracions m'abandonen, deixant-me amb un diccionari de tots els dolors i sofriments que, aparentment, em perseguiran durant molt temps.

A poc a poc em vaig arraulint, portant cada vegada els meus genolls més a prop de la meva cara, mentre els agafo amb les meves mans.

- Ells ara estan allà, ves a saber que deuen estar dient. Això acabarà bé?

Augmento notablement la pressió exercida per les meves mans sobre els meus genolls.

- Com ella sigui allí...

M'aixeco del llit dirigint-me a la dutxa, ja que una dutxeta sempre em puja l'ànim.

Obro l'aixeta. L'aigua comença a recórrer el meu cansat cos i a purificar els meus pensaments. Les ferides paren de sagnar, però sento com si em clavessin mil i una agulles a cada una d'elles.

- Ells estan de part teva.

De cop i volta, tornen a néixer un munt de llàgrimes dels meus ulls. Miro el terra, desconsolada. Les meves tristes perles es confonen amb l'aigua. M'assec a la banyera, per així intentar clarejar-ho tot. Admiro moltíssim sentar-me a algun lloc, ja que fa que tot es senti petit. És complicat d'explicar, però m'aporta tanta pau. És gairebé indescriptible.

Poso el tap al forat de la banyera, i aquesta es comença a omplir. L'aigua de l'aixeta es barreja amb els meus laments líquids, i el soroll de la cascada artificial, amb els meus plors.

Deixo caure les meves mans suaument a l'aigua. Aquestes s'enfonsen d'una manera molt fugaç i idíl·lica. Les aixeco fent una forma de bol per així elevar el líquid per excel·lència, però aquest s'esmunyeix entre les meves mans. És com el temps. El temps perdut. El temps malgastat en persones com ella. El temps que ja no podré aprofitar, perquè ella haurà fet alguna malifeta per empipar-nos més.

És increíble, em fa malbé fins i tot les dutxes.

Quan ja estic completament seca, em torno a dirigir a la meva habitació. Allí m'agito una altra vegada panxa per amunt i em poso els auriculars per així no pensar més en ella.

Comença a sonar la llista amb les cançons més cíniques que he pogut trobar. En un dia normal, em posaria a cantar, reflexant la meva felicitat, no obstant avui ni és un dia normal ni sóc feliç.

Passades unes dues hores, ells arriben. No tenen bona cara, qui la tindria?

Després d'una llarga conversa em diuen la crua veritat, que m'han expulsat per la seva culpa.

- Com no, si sempre se'n surt amb la seva?

- M'has arruïnat la vida!

La meva cara no té preu. Encara no dono crèdit al que m'acaben de dir.

El meu primer instint és trucar-les a elles, ja que estan a la mateixa situació que jo.

Estan tan destrossades com jo.

Entre laments i plors, se'ns ocurreix la nostra venjança perfecta.

Ella ja ha tirat la seva última carta, i sé que per a la nostra pròxima jugada no té cap comodí. Què com ho sé? Perquè, sense voler, m'ha ensenyat les seves cartes. La vida és com el pòquer, i sé que vas de farol, perquè no tens res, i jo tinc una escala, i de color.
Demà hem d'anar a buscar les nostres coses, i també ens hem de disculpar amb ella públicament, davant de tota l'escola, per petició d'ella. Mala idea.

Ja hem decidit el que farem, i és meravellós.

Sempre ha viscut dins de la seva perfecta bombolla, on tothom pensava que ella era la víctima, quan uns la cobrien i nosaltres sofríem, i quan ho explicàvem mai ningú no ens creia. Això ja ha acabat, guapa.

Sempre ha fet servir una paraula desgastada per posar-se'ls a tots a la butxaca. Una paraula molt forta, però per ella és carent de significat.

Ningú ha estat mai de la nostra part, i tampoc vull gent fent-me la pilota per perdonar-los, però vull fer-la caure al fosc pou on ella ens ha tirat.

De vegades la vertadera víctima és l'acusat.