Premi Llibresebrencs.org 2024

CATEGORIA B - CASA

Des que vaig marxar no deixo de recordar-te, a cada lloc on vaig em resulta familiar qualsevol petit detall, per molt lluny que sigui de la teva presència. Aquesta gran i sorollosa ciutat mai descansa, sempre hi ha llum i gent i sirenes i música. Una no pot estar-se mai distreta, però a vegades s'hi troben espais tranquils, on cerco la serenitat que amb tu sentia. Vaig cap a un lloc apartat del centre de la urbs, en el qual hi ha un petit turonet, on s'escapen els pocs que a tu t'anhelen. L'artificial bosc,que crea una espècie de falsa calma, engendra un lleu aroma semblant a l'essència del teu ésser. Aquí, em quedo ajaguda a la vall d'un arbre, no gaire alt ni gaire vell,buscant una ombra per a sadollar la calor sufocant que deixa l'asfalt de l'ambient fumívor. Veient la gran ciutat des de la distància, no em sento tan petita, sento que tot això és passatger, que és de mentida, i que aviat podré tornar amb tu. Llavors,estirada en aquesta herba cada cop més familiar, pel fet que estic immersa en els nostres records, visualitzo que soc sobre el teu pit, on tantes vegades el meu cos,més àgil i amb més vitalitat, descansava serè, en les freqüències més pures del'ànima. Perquè, entre aquell bategar intens de galopar constant, sentia que cap cosa dolenta podia passar, que en cap lloc millor podria imaginar estar, i així fent-ho em quedo una mica més tranquil·la i dormo amb pau, sabent que aquesta pausa em farà estar millor.

Em desperto i s'està fent de nit, el sol va caient entre els grans edificis i no em puc creure que segueixo aquí. Com tantes vegades em passa, he tornat a somiar en tu,però aquesta vegada pensava que havia tornat de debò, però ja veig que continuo,com sempre, aquí. M'aixeco amb dificultats i m'eixugo la suor de la cara, pròpia deles migdiades d'estiu, tot i que ja és més aviat tardor. Ho acabo de decidir, necessito tornar a veure't i aquest cop quedar-m'hi per sempre. No puc seguir en aquesta vida monòtona de ciutat tan poc significant per les meves arrels. El cos m'ho demana i no hi ha ningú més savi que ell. Aquest cop sí, camino rumb a l'estació de tren, on m'hi he passat tantes i tantes hores esperant-te entre andanes. La cua d'individus és llarga i sembla que la màquina del dimoni, antigament de vapor, arriba amb retard,com és habitual. El trajecte s'ha fet molt llarg, però ja veig els teus arbres, els teus carrers, la teva gent. Cares conegudes riuen i deixen les maletes a terra per abraçar els seus estimats. Les aus que volen pels aires ja no són lletges gavines cridaneres que lluiten contra colometes brutes, sinó que són petites orenetes que canten belles cançons i juguen pels clars cels. Rumb al nucli d'aquest paisatge tan utòpic, però tan real, com tantes vegades oníric, veig passar infants amb bicicletes i joves menjant pipes en un banc. M'estiro, per fi, en un dels teus veritables arbres, alt i robust. Observo l'aigua del savi riu, que continua fluint el transcurs de la vida (quin goig que no pari mai), testimoni de secrets d'amants, de sang vessada durant la guerra, de sabó entre teles, de tafaneria entre amigues, de silencis d'ancians. Aquí,doncs, torno a casa, a la meva llar, al meu poble, on hi ha les persones, els llocs, els records, que més estimo i, per tant, torno en mi.