Premi Llibresebrencs.org 2024

CATEGORIA D - ESPANTANT LA TEMPESTA

El dia s'havia fet nit. Els núvols van tapar el cel i la foscor més penetrant dominava el poble. Desobte, una sorda estridència va envair els carrers. Aquells indicis eren tan sols el preludi d'unaactuació majestuosa, que va començar quan va sortir l'actor principal: el riu de fang, com un animal depredador, no s'aturava. Al seu pas, anava arrossegant cotxes aparcats al costat de les voreres.

Ofegava les clavegueres que no donaven abast per engolir la imprevisible crescuda d'aigua. Lariuada, ràpida i persistent, es convertia en aliment per a la mar, a la qual anaven a parar fustestrencades i tendals destrossats de restaurants.

En una casa d'una sola planta, rere una galeria, una dona vella feia ganxet asseguda en un balancí, indiferent als llamps i als trons.

El vent rugia i les persianes de corda es queixaven. La dona vella enganxava una puntada rere l'altra amb una agulla grisa, transformada en plata gràcies a les espectaculars llums dels llamps.L'aigua marronosa s'escolava com una caçadora furtiva per l'escletxa de la porta d'entrada a la casa.

Un cop passat aquest obstacle, l'aigua corria altiva sobre les rajoles hidràuliques del terra i topava amb mobles, cadires, taula i tauletes. Mentrestant, la dona comptava els punts que donarien forma a una sanefa de flors i cireres.

De seguida el fang va inundar el rebedor i començava a entrar al menjador, just on l'ancianas'asseia. El temps desfermat s'havia apropiat de la casa com un okupa il·legal. Però, què entenia la natura de lleis?

Això ella ho sabia prou bé. Tant se valia que el fang devorés els mobles i el terra. Que l'aiguasalvatge li llepés les sabatilles no era greu. Que els batents de les finestres no estiguessin ben tancats i deixessin passar la fúria del vent no era alarmant. Per a la resta de la humanitat sí. Ella anava fent ganxet tranquil·la i resignada. Quan la natura es posava de mala llet calia deixar-la fer.

El carrer s'havia buidat. Les poques persones que hi transitaven en arribar el riu de fang, entre elles la seva neta, van córrer a refugiar-se a les cases veïnes. Només va restar el camí líquid i marronós que baixava de les muntanyes i dels barrancs i anava a petar a la mar.

La dona vella era l'única a qui no afectava la presència del sobrevingut aiguat. Era de les poquespersones mediadores entre la natura i la resta de la humanitat. Secretament, coneixia com tractar les tempestes. Els temporals s'havien de combatre amb unes altres armes. I estava preparada.

Amb la madeixa de fil blanc a sobre la falda. Amb l'estoig de cosir damunt la tauleta coberta ambun petit drap de ganxet. Amb tota la concentració per elaborar la sanefa de flors i cireres que s'anava creant a través de les puntades que feien els dits treballats i arrugats, però encara àgils i disciplinats.

Mentre a fora el món s'anava esborrant com un dibuix mal fet ella, puntada rere puntada, anavacomptant.-Iaia, iaia!

La Laura veia la figura de la seva àvia des de l'interior de la casa oposada a la seva. Amb els ulls plorosos i impotent per no estar al seu costat, un neguit li pesava com una llosa. De bon grat, hauria sortit al carrer, creuat el riu i entrat a rescatar-la. Però les veïnes i els veïns la retenien.

-D'aquí res arribaran els bombers i la trauran.-li havien assegurat.

La Laura no les tenia totes. Per què trigaven tant? On s'havien ficat tots els experts que pronosticaven que tard o d'hora passaria aquella catàstrofe? A causa de la seva inèrcia, la seva àvia estava atrapada en un lloc que, tard o d'hora, acabaria desapareixent.

Mentre es feia aquestes preguntes sense trobar-hi respostes, es van sentir unes sirenes. Prompte la seva àvia podria sortir de la casa que s'estava inundant. Per sort, en cap moment havia perdut el contacte visual amb ella.

Malgrat la gravetat de la situació, la Laura no va poder evitar de somriure. Sempre igual. Fos de dia o de nit, fes sol o plogués, la seva àvia no deixava ni l'agulla ni el fil. De petita, la Laura ja latrobava sovint arreglant les xarxes de pescar.

Però aquell dia convertit en nit no era per cosir sinó per buscar aixopluc en un lloc segur i lliure de l'embat de la natura salvatge. Si aquell temporal havia pogut arrasar tot el què havia fet la mà de l'home, què no faria si tenia davant per davant un ésser tan fràgil? La Laura no ho volia ni pensar.

El camió de bombers havia arribat. Tothom en va veure baixar un parell d'homes mentre un tercer aparcava a la vora d'allà. Els veïns i veïnes que estaven amb la Laura van començar a cridar i a assenyalar cap a la dona vella. Els bombers se'n van adonar i van mirar en la direcció que indicava la gent. Malgrat que feien senyals de romandre tranquil·la, la dona vella no es movia de cap de les maneres. Als bombers els va sobtar la seva expressió serena, gairebé impassible.

Mentre els bombers caminaven en direcció on era la dona vella, la Laura va detectar un moviment estrany. Finalment, l'àvia havia deixat de fer ganxet i es va aixecar.

-Què fas? No, iaia, no! Atura't!

La dona vella va veure la seva neta i li va llençar un petó. La Laura es va enfadar. Quan estavaespantada o preocupada, la seva àvia sempre li llençava un petó que ella havia de caçar al vol.

Recordava com, de petita, li feien molta por les tempestes. Cada cop que sentia un tro o veia la llum d'un llampec, corria a amagar-se sota el llit. Aleshores venia la seva àvia, s'acotxava i li deia que sortís. Que mentre estigués ella no havia de tenir por. No li podia dir per què, però coneixia molt bé com fer fora les tempestes. Aleshores convidava la Laura a sortir de sota el llit mentre als llençols dibuixava amb el dit una sanefa de flors i cireres i cantava amb un idioma desconegut. A poc a poc, els temporals que havia viscut la Laura en la seva infantesa anaven amainant.

Però aquella no era una tempesta normal i corrent. La seva àvia no era conscient del què estava passant a fora. Cotxes llençats al mar, terrasses de bars i restaurants aniquil·lades, baranes i bancs del passeig partits en dos.

Però tot allò es trauria a l'endemà sota la poderosa i benefactora llum del sol. Tot i que el poble no tornaria a ser el mateix que abans, podria sortir-ne força ben parat. La dona vella sabia quel'important era la seguretat dels seus veïns i veïnes. Per això ella no havia corregut a casa de capd'ells. Havia de salvar-los a tots mentre feia ganxet.

Va alçar la seva obra que ja havia acabat. La Laura va poder veure una sanefa de flors i cireres clara i lluenta i va poder sentir una cançó amb un idioma desconegut. Lentament, el soroll es va apagar i el riu de fang va començar a perdre força. La natura s'anava arreplegant al mar. Com quan era petita, la dona vella havia foragitat la tempesta.

Finalment, els bombers van permetre que la gent sortís de les seves cases. Pertot arreu hi havia fang.

Les cases d'aquell carrer estaven inundades i els bombers van començar a drenar l'aigua estancada amb un parell de mànegues. La Laura només volia córrer cap a casa l'àvia per abraçar-la, cosa que va fer al senyal d'un dels bombers.

Mentre s'abraçaven, la Laura li va preguntar:-No tenies por d'estar tota sola mentre entrava l'aigua, iaia?

Un somriure de la dona vella va ser la resposta.