Premi Llibresebrencs.org 2024

CATEGORIA C - ESPLÍN I GOIG

Indagar sobre els límits de l'amor equival a fer-ho sobre els de l'univers. És unaabsurditat desmesurada, i és, al temps, una necessitat humana; és, almenys, aquestaangustiosa exigència, palpable de tan densa, una necessitat dins de la meva humanitat.Com aquesta rara mania d'escriure... Arriba la nena de l'escola, les dos cuetes alejantcom un moixonet, i em pregunta que què hi faig aquí davant de l'ordinador, teclejant una altravegada. "Mama, em fas por", em diu també. Fa uns mesos que ha après a llegir de tirada, isembla que tot ho entengui, com si veiés el cel i la lluna més enllà de les paraules, del'enfilall de lletres que fins fa tan poc no podia ni unir, i ara... La miro i és ella qui em fa por.

"Filla", penso, "comences a saber com es va fer el món, com es fa cada dia"... I temo, temoper ella, qui un dia em trencarà, a qui jo un dia faré malbé... "T'estimaran", penso, i no pucevitar que se m'humitegin els ulls. Veig a terra un trosset del seu cor, vermellós, fibrós,bategant. "Te'l posaran a eixugar al sol", penso, i sento com em puja al cap l'olor a gasolinaque crema, les llàgrimes que s'aglomeren al pit fins agullonar-lo.Em crida la Nora des de la porta: "Ja som aquí", diu. Es treu la jaqueta, puja lesescales i vol fer-me un petó. Però s'atura al marc de la porta. "Què vols, Júlia, de berenar?",diu mentre se'n va de mi.

Fa calor. La finestra és oberta i sento com canten els pardals des de les copes delspins. El regalim del sol es grabella a través del vidre i quan xoca contra la paret d'aquestahabitació sembla que tot s'hagi d'esmicolar, tot i la llum, no obstant la llum. Se sent pujar elfumet del pa torrat des del pis de baix amb les notes agudes de la veu de la Júlia, que diu"gràcies", i és feliç. Sento la meva dona taral·lejar com endormiscada una partitura que noconec, sense obrir la boca, mentre suca el xocolata desfet sobre el pa i el rega amb la vetadaurada de l'oli amarg. No és que tot s'hagi d'esmicolar... Soc jo, qui s'esquinça. El món,enfora dels meus ulls, brilla. Sento com la Júlia em crida, "Mama, anirem als culumpios?".

Què hi faig, aquí asseguda?

Per què ploro sempre sola?

Us faig por...? També és una cosa que sol dir-me la meva dona; "la meva dona",penso, delectant la dolçor de cada síl·laba... Un sucre ara ja caduc, ple d'insectes errants irepudiats. "Amor, sembla que no m'estimis, quan escrius", va començar a dir-me fa temps.Però la Nora no sap que jo parlo d'ella, quan escric. Sempre parlo d'ella. No puc fer cap altracosa més, perquè només conec aquesta por a causa d'elles, de la seva existència. De vegadespenso que, si jo no fos amb elles, no em doldria d'aquestes maneres el cor. I és que em pesa.El sento feixuc, com un tros de plom.

La Júlia em crida i la veu també puja pel forat de les escales. Em diu mama. I després,la Nora: "Júlia, deixa-la una estona..." I la Júlia, que s'enfada i li diu que estic trista, lipregunta, l'impreca per què estic trista. Sento com la Nora batalla per no plorar. No entencres. Soc jo, qui ha de plorar.

La nena se li ha escapat, la tinc sobre les cames. "Mama, vine amb naltres". La Júliaplora, també. La Júlia ha après a llegir fa uns mesos... Va obrir l'ordinador i va conèixer-me."No l'estimes?", va dir-me. "Però, i a mi?" Té poc més de tres anys i ja sap què és l'amor. Liho he hagut d'explicar: "L'amor, filla meva, és una cosa que dol i fa malbé". "Nom'enamoraré mai", va dir-me. "No, no", vaig contestar-li, espantada; "És que voldries nohaver-nos estimat mai, a la Nora i a mi?" Silenci. Em mirava amb uns ulls oberts i negres,foscos, plens de dents com piranyes que em mossegaven l'ànima. Vaig seguir dient-li: "Ésque no t'agradaria haver nascut aquí? Tot i que ara vulguis plorar... La mare plora... I nopassa res. Júlia, filla..." Tot negre, ulls negres. Enfora, el sol d'estiu, els ocells, els cants delsinsectes, la verdor, l'aigua del riu que flueix i llimpia, que ens diu que tot és i no és. "Filla...És que a cas decidiries no haver-nos estimat mai per no sentir això d'ara? Perquè jo,estigues-ne segura, ho triaria cada dia: l'amor i el dolor, l'amor i el dolor."

Uns bracets que s'estiren i m'abracen. Unes manetes fines que m'eixuguen lesllàgrimes i uns llavis prims que em fan un petó. "Jo us estimo a les dos, mama". "I jo", voliadir-li, però les llàgrimes encara m'exprimeixen la gola i no puc parlar.

Ara la Júlia i la Nora se n'han anat. Torno a estar sola i penso per què soc aquí. Noentenc com l'amor pot seguir persistint, no obstant el desamor. És desamor? Tal voltahauríem de tenir alguna altra paraula...Nora: t'estimo. T'estimo, però no puc. No sé què hauria de dir, perquè el que jo sentoés que t'estimo. Em fa mal la vida... No estic feta per la vida. Però jo, això, a la Júlia no li hodiré mai.