Premi Llibresebrencs.org 2024

CATEGORIA A- AL MÓN HI HA UN SOL PER A TOTHOM

Fa tres anys, un dia de primavera com qualsevol altre, vaig arribar de l'escola i la meva vida va donar un gir inesperat. Els meus pares van explicar-nos a mi i al meu germà que aquella mateixa nit havíem d'agafar un vol cap a Corea del Sud. Al meu pare, que era un investigador científic molt reconegut, li havien proposat una nova feina molt ben remunerada que havia decidit acceptar. Vam fer la maleta i unes hores més tard, mentre volàvem, no podia deixar de pensar com seria la vida a Seül.

Quan vam arribar, allí eren les dues de la tarda. Vuit hores de diferència!. L'endemà, el meu germà i jo ja vam començar el curs en una nova escola. Tothom ens mirava contínuament... Seria pel meu cabell ros i ondulat, els ulls blaus i la pell fosca? He de reconèixer que jo també els mirava tota l'estona, perquè aquells ulls asiàtics eren molt diferents als meus i gairebé tots els coreans tenien els cabells foscos!

A l'escola ens van rebre d'una forma molt estranya i ens van fer treure les sabates per entrar. Eren molt reservats, però aviat vaig fer un grup d'amigues format per la Shin Seul-Ki, la Park Se-jeong, la Lee Sa-e, la Choi Seo-eun i la Lee Nadine. Van ser molt amables i, com que no entenia el seu idioma, ens vam inventar un llenguatge de signes! Era molt divertit comunicar-nos d'aquella manera.

Jo vaig intentar ensenyar-los-hi el meu nom: Judit. Però van ser incapaces de pronunciar-lo... Deien: Gueem! I no hi havia manera. Així que vam decidir posar-me un sobrenom en coreà per a que a elles els hi fos més fàcil.

Per escollir-lo, primer van preguntar-me quin era el meu animal preferit, i els hi vaig dir que era el lleó. Em van ensenyar que en el seu idioma era "사자" (que es pronunciava "saja") i ràpidament vaig dir que no! Sonava a salsa de soja i a mi no m'agrada gens! A la fi, vam trobar el sobrenom perfecte: "해" (que es pronuncia "hae" i significa "sol"). Creien que aquell era l'adequat perquè jo era el sol que il·luminava la nostra bonica amistat... Em van fer molt feliç i a partir d'aquell dia, tothom em coneixia com Hae.

Al cap d'unes setmanes al nou barri, els veïns van trucar a la porta. Ens van fer una reverència (ja que allí és la manera educada de saludar-se). També ens van regalar cistelles plenes de menjar i condiments típics de la seva terra i ens van recomanar llocs per comprar i visitar. Ens va encantar sentir-nos tan ben rebuts. Definitivament, els veïns semblaven bona gent...

Un mes més tard, la mare ja tenia nova feina! Juntes, vam anar al mercat més pròxim per preparar un bon dinar i celebrar-ho. Vam comprar un gran envàs ple d'arròs i un guacamole verd que tenia molt bon aspecte. A casa vam preparar kimchi, arròs amb guacamole i rotllets de primavera. Però en posar-nos la primera cullerada d'arròs a la boca..., quasi traiem foc! Ens va arrasar el paladar! Quan vaig llegir l'etiqueta del guacamole, vaig entendre-ho tot. En realitat era wasabi, una salsa extra picant molt típica de Corea! Tot ho vam menjar amb bastonets xinesos, però el meu germà, que no sabia utilitzar-los, es va tacar la samarreta! Quin tip de riure...

La nit del 31 de desembre esperava celebrar les campanades amb els amics, menjar els dotze grans de raïm, veure focs artificials..., però a Corea del Sud no hi havia festa de cap d'any. Allí, l'any nou se celebrava a l'inici de la segona lluna nova de l'hivern. Era la festa "Seollal", que consistia en reunir a la família i realitzar un ritual per convidar als seus avantpassats a estar presents en un any nou. Es preparava una taula amb diversos aliments i begudes tradicionals, i els joves de la família feien una reverència a la gent gran. Aquest gest es responia amb bons desitjos i/o l'entrega de diners. Em va semblar molt curiós i, al no tenir parents allí, ho vam celebrar amb la família de la Shin Seul-Ki.

Un any més tard, ja sabia parlar una mica de coreà, i vaig explicar a l'escola que jo des de molt petita sempre havia jugat a bàsquet. Es va formar un silenci bastant incòmode i tots em van mirar com si fos una extraterrestre. Allí, era molt estrany que les noies practiquessin esports que, per la seva cultura, eren tan masculins. Jo vaig exclamar que les noies, igual que els nois, podíem fer el que volguéssim sempre que ho féssim amb respecte, independentment de la nostra cultura.

Així que les meves amigues, Seul-Ki, Se-jeong, Sa-e, Nadine, Seo-eun i jo, vam crear un equip de bàsquet, que vaig entrenar jo mateixa, i ens vam presentar a un torneig. Ens van acceptar i... vam guanyar!! Una revolució per a la cultura coreana!!!

Un dia, la Nadine ens va convidar a totes al seu aniversari. Faríem un taller de bellesa, gravaríem alguns "ASMR" (uns vídeos molt particulars que tenen molta seguida a Corea) i si volíem, ens podíem quedar a dormir. Li vaig comentar a la mare i em va deixar assistir a la festa. Quina emoció! Em van explicar les meves amigues, que a Corea era molt típic fer aquests tipus de tallers. Jo mai hi havia estat present, però va ser molt divertit. Ens vam adonar que amb una mascareta de carbó a la cara, totes érem iguals! No importava d'on proveníem, realment totes érem humanes i ens acceptàvem les unes a les altres. Aquell vespre vam fer el sopar entre totes i vam passar la nit juntes. Vam riure i vaig aprendre molt jugant amb els seus invents tan originals, innovadors i molt útils!.

Una altra tarda qualsevol, després de l'escola, van venir totes a casa meva per fer els deures, i després vam jugar a jocs de taula. Vaig tenir la sensació de que estaven més còmodes amb mi que al principi de la nostra amistat, i això em va fer ben feliç, ja que volia dir que definitivament ja era una més d'elles... Al vespre, vam cuinar uns fideus instantanis per cadascuna, i vam gravar un "MUKBANG" ("ASMR" menjant) pel canal de YouTube de la Seo-eun. Va ser molt graciós quan la Se-jeong es va omplir tant la boca, que li van sortir disparats els fideus i quasi van caure a sobre de la Nadine!!

Estava a punt d'acabar l'any, i els pares ens van cridar a mi i al meu germà Marc. Ens van explicar que al pare li havien donat l'opció de quedar-se a Seül i tindre una plaça permanent, o bé tornar cap a Catalunya. El pare encara no havia contestat, ja que abans volia preguntar-nos si volíem tornar a Barcelona o si preferíem quedar-nos allí. El meu germà i jo ens vam mirar, i amb la mirada ens vam transmetre que no volíem marxar. Al dia següent, el pare va acceptar l'oferta i va ser oficial: Corea del Sud ja era casa nostra.

Tot i haver de marxar del teu país, no vol dir que no seràs acceptat al teu nou destí. A la vida no sabem mai el què passarà i hem d'aprendre que tots som humans i ens hem d'acceptar tal i com som.

És igual d'on provenim, el més important és que vivim en un sol món!! Us ho dic jo, que gairebé ja soc una coreana més..., i tot gràcies a les meves noves amigues!