Premi Llibresebrencs.org 2024

CAPÍTOL B - SENSE AVÍS

Sense avís previ, va arribar el dia que no s'esperava. Aquella trucada va fer que la seva vida canviés completament. La injustícia, la incertesa i la desesperació aclaparaven tot el que sentia, com viuria des d'aquella notícia?

Era un dimecres, mentre el sol s'acomiadava, quan li va començar a vibrar el mòbil a sobre el matalàs. Contenta de veure quin nom sortia a la pantalla principal va contestar, però a l'altra banda no era felicitat el que es reflectia. La trucada va finalitzar i l'Arlet es va enfonsar al llit,víctima del pànic.

Tants dies jugant sota el sol cremant de l'estiu, tots els consells, tots els cops que l'havia escoltat deixant-se endur per la música, on quedarien?I tots els moments viscuts?

Les setmanes següents estava absent, el món li donava voltes, no li veia sentit a tot allò. Perquè la sort es tan capritxosa? Com omplir el forat que deixa si se'n va? Per què hi ha coses que no es poden canviar?

L'Arlet amb el temps es va adonar que no tot té solució i hi ha coses que s'han d'acceptar tal com són per poc que ho volguéssim.

Aquest text anava a ser una història de fantasia, on la realitat va separada de la ficció. Però noho serà, no pot ser-ho.

Tu, que tantes vegades m'has aconsellat, que realment entens el que expresso sobre el paper,qui has estat tants cops quan la música em sortia de dins.

Tu, la persona que admiro: el far que em guia.

Encara ets aquí, encara som aquí, però quant de temps hi estarem?

Sento el foc que crema, escalfant cada cop més.

Sento les papallones, no vull que em mengin.

La ràbia m'envaeix traspassant cada una de les capes de la pell, recorrent per les venes com ho fa la sang, plena ebullició.

Sí, tothom diu que anirà bé, les seves paraules d'ànims em volen donar esperança. Una esperança que tant de bo es faci realitat.

Una esperança que tots tenim des del primer dia, i l'esperança és l'últim que es perd, no?I si l'esperança substitueix voler acceptar la realitat? Perquè l a realitat és que es difícil acceptar que arribarà un dia en què haurem de dir adeu amb llàgrimes als ulls. Dir un adeu definitiu, un adeu que no es tornarà a repetir. Un adeu que s'emporta amb ell mil paraules, mil sospirs. Un adeu que ens agradaria que no fos l'últim.

I, algunes vegades, la realitat és sentir que anem contra rellotge i que ningú l'aturarà. Per mi, si alguna cosa ens costa fer els humans és saber perdre: perdre la gent que estimes.Ningú sap com es fa, i per tant ningú ens ho ensenya. Quan s'apropa el moment no saps com emprendre-ho.

Suposadament, hem d'aprofitar fins a l'últim minut junts, és el que tothom diu. Però com ho fem sabent que cada minut pot ser l'últim? Hi ha un monstre obrint-se camí dins teu esperant poder apagar fins l'últim raig de llum.

I torna la ràbia.L''esperança lluita per quedar-s'hi i unes últimes llàgrimes que mesclen la tristesa i la felicitat de tots els anys viscuts sorgeixen com ho fan les flors a la primavera.