Premi Llibresebrencs.org 2024

CATEGORIA A - LA FORTALESA DE LA MEVA

Recordo d'aquell dia en què la meva mare va arribar de treballar tota esgotada i ens va trobara la meva germana petita i a mi tancades a la meva habitació, aquell petit espai que per a miera un racó protegit de l'exterior, protegit del mal. Aquell dia, la dona més forta que heconegut mai, va haver de prendre una decisió que canviaria el rumb de la seva vida i també elde les seves dues estimades filles. Va decidir, molt dolorosament, que havia de deixar marxara l'home que havia estimat durant tants anys per tal que les seves filles tinguessin una vidamillor on no haguessin de suportar situacions que ningú hauria de patir. No va ser gens fàcil.

Estimar algú durant tant de temps i després haver de separar-se, ja que aquella persona ja noés el que era, és un fet de coratge i valentia. La meva mare va sobreviure a tot aquell dolor iencara així va aconseguir que les seves dues filles tinguessin la felicitat que mereixien.

El meu pare sempre ha sigut un home molt divertit i alegre. Si faig memòria, puc recordaraquells passejos en bici que fèiem els dissabtes al matí per aquell camí prop de casa nostra.En aquell mateix camí, hi havia un castell amb cavalls que jo sempre m'aturava a veure. Elmeu pare, sempre intentant fer-me sentir bé, em deia que allà, en aquella gran construcció tanimpressionant i amb aquell jardí tan bé tractat, hi vivia una princesa molt bonica i, que en unfutur, aquella princesa seria jo i aquell castell seria meu. Em treia un somriure dient-me quealgun dia jo seria la que cavalqués aquell meravellós cavall de blancs cabells com la neu quecau a l'hivern als Pirineus. Jo tot allò m'ho vaig creure durant un temps, fins que vaig deixarde somiar. Cada vegada anàvem menys a passejar, a mesura que passava el temps el meu pares'anava allunyant de tots nosaltres. Finalment, va deixar de ser ell mateix. Ja no era aquellpare que explicava aquells acudits tan dolents dels quals només jo reia, ja no m'explicavahistòries, ja no jugava amb mi a pilota. Es va oblidar de mi i de tots aquells que l'estimaven.A la seva ment, només existia aquella beguda addictiva que feia que s'oblidés dels seusproblemes a la vida real. Només allò el servia com a sortida del patiment. I així és com ens vaperdre.

La meva mare també ha sigut sempre molt divertida, però a diferència del meu pare, ella teniamés cura de les seves filles. Ella ha sigut sempre la que portava menjar a taula, la quetreballava un munt d'hores per poder pagar les factures i la que s'encarregava de tot allò queel meu pare no volia fer.

La meva mare és el clar exemple de fortalesa, però no fortalesa física, sinó fortalesa mental.Ella sola ha hagut de criar a dues criatures i, a més, suportar durant molt de temps unasituació insostenible. Quan el seu món s'enfondrava, ella va haver de mantenir-se en peu perles seves filles. Ja no era només mare, sinó que també havia de fer de figura paterna, untreball a temps complet. Amb dues nenes ni molt grans ni molt petites, la meva mare s'haviad'aixecar cada matinada a les quatre per poder portar diners a casa i, amb tot i això, a la tardaaconseguia treure temps per passar-ho amb la seva família. Va haver de ser forta per ellamateixa però també per les seves filles.

Ara, miro enrere i veig que allò que vam patir no era gens just, encara que passa molt sovint amoltes famílies. 

Em sento molt afortunada de tenir la meva mare, de poder dir que estic molt orgullosa d'ella ique espero que quan jo sigui gran, sigui capaç de ser tan bona mare com ella, tan forta ivalenta.

També em sento orgullosa de la meva germana que des de petita va haver de suportarcomportaments dolorosos i va haver de veure com una part de la seva família s'anava apagantde mica en mica.

Finalment, també em sento orgullosa de mi mateixa per haver heretat la fortalesa de la mevamare i fer front a totes aquelles complicacions imposes al meu camí.Gràcies mare, per tenir tanta força i ser tan valenta. Gràcies mare per ser tu mateixa.