<<Nosaltres vam viure junts. Sense arrels. Sense una família a qui acudir quan tens un problema.
Sense saber qui som més enllà de la personalitat que hem desenvolupat aquests anys. Per sort oper desgràcia, algú, va pensar que era millor donar-nos aquí i deixar que dins d'aquestes paretsvelles i plenes d'històries sense presentació, de nadons que tan sols somriuen a l'arribar aquí fent una de les moltes demostracions de la seva innocència, ens criéssim i que ens convertissin en les persones que som avui en dia. La identitat que tenim no és més que un mer joc de paraules inventat pel director, que ens ha cuidat sempre com a fills seus i suposem tots, que li devem tot el que tenim.
De vegades, utilitzàvem el poder de la imaginació per fer meres especulacions de qui podenhaver estat els nostres familiars. Pensem que podem ser els fills secrets entre famosos, rics,...Però vivim aquest present. Aquesta realitat. Ens consolem uns amb els altres, dient-nos quepodríem haver estat pitjor, abandonats en qualsevol carrer de la ciutat o en llocs on la gent no ens hagués trobat i la mort ens hagués acomiadat d'aquest món ple d'oportunitats i de decepcions per sempre més.
A nosaltres, els orfes que hem viscut junts des de que tenim memòria, ens uneix el mateix que un vincle entre germans. Mai oblidarem el que va passar aquí, amb qui vam estar, qui ens va cuidar, quines van ser les persones que ens van ajudar a ser qui som sense demanar res a canvi.Allí, vam aprendre com a qualsevol escola, totes les assignatures que tocaven al curs adient, però amb una diferència, que al sortir de l'aula només calia baixar unes escales per arribar al que nosaltres anomenàvem "habitació". Tres parells de lliteres amb trossos de pintura que a poc a poc, s'esmunyien deixant pas a un rovell que recordava a la fusta de xiprer, un marró intens, una petita finestra que amb moltes feines deixava entrar els raigs daurats de sol amb cada nou dia que començava. Teníem també sis petits armaris de ferro per col·locar els nostres escassos objectes, molts adquirits en la tradicional festa dels Reis Mags, que era quan el director feia el que podia per poder aconseguir-nos un objecte que triàvem nosaltres i que no s'exedís de preu.A l'acabar les classes, els meus amics i jo, sempre sortíem de l'orfenat pel mateix lloc. Una portade fusta que contactava a l'exterior per un petit rebost de menjar de la cuina de l'orfenat quenosaltres vam batejar com a "Libertas", una expressió en llatí que significa "Llibertat" i que vamdescobrir, per casualitat, que la clau que podia fer-nos sortir d'aquell tancat i deixar-nos explorar el petit món que s'obria al voltant de nosaltres estava amagada darrere d'una pedra desenganxada a la paret. Nosaltres la col·locàvem perfectament al lloc després de cada petita sortida. Sortíem emocionats a vagar pels carrers d'una Barcelona de l'any 1954, l'any en què vam complir els dotze anys i ens veiem en cor de saltar-nos les normes de l'orfenat per poder gaudir d'unes hores de privilegi. Intentàvem ser el més discrets possible, així, ningú li diria al director que ens havíem escapolit del seu centre. Passejàvem per avingudes perdudes pel temps, plenes de cases abandonades, que nosaltres podíem imaginar que en els moments que van ser habitades, eren autèntics palaus d'estiu, habitatges de famílies felices, llocs on gaudies d'estar amb els teus.
Nosaltres sabíem que no podríem mai, almenys quan érem uns adolescents formar part d'aquella realitat que s'allunyava tant de les nostres vides.Una de les moltes coses que vaig aprendre d'allí va ser conformar-me amb poc. No teníem mésdel necessari, i em va ajudar molt. Primer pensava que no, que tenir tant com els nens que vèiem pel carrer amb les seves mares o pares era el que ens tocava, però per fi, he descobert que ser modest és molt bo.
Any rere any, fèiem una petita festa en la qual celebràvem que els que complien setze anys, segons la llei, ja podien emprendre el vol temorós i solitari per Barcelona, buscant un ofici amb el que van aprendre a l'orfenat o continuant els estudis per intentar fer realitat el seu somni de convertir-se en el que volguessin. Crec que al director li feia pena veure marxar als seus estudiants, però des de que tinc ús de la raó no l'he vist mai plorar en cap "graduació". Les paraules que recitava en cada discurs d'acomiadament eren per quedar bé, però jo sempre he cregut que els seus sentiments van més enllà que unes simples paraules. Crec que si pogués, ens acolliria a tots aquí per sempre. Tant de bo pugui algun dia.
Però el pitjor de tot no és el que sent ell, sinó nosaltres. Què s'haurà fet dels meus companys, dels meus germans de l'infància? Els nostres camins ens separen en complir els setze anys, sense excepció, cadascú va a fer una vida diferent acord amb les nostres habilitats desenvolupades aquí.
Per què ha de ser tan difícil marxar d'aquestes quatre parets on hem estat tancats tota la nostravida? Perquè ells són la nostra única família. Pel fet que ells ens han ajudat en els momentsdifícils i perquè ens han fet riure, plorar, pensar, viure, sentir... Són vincles que encara que passinanys i anys, mai es trenquen. Perquè sempre ens recordarem, i si un dia em trobo a Merlí, lidonaré les gràcies per haver-los creuat a la meva vida. Ells van tenir una petita ploma per escriure el principi de la meva història, que jo hauré d'agafar en solitari per emprendre, a l'edat adient, la meva pròpia vida amb el meu puny i lletra.
La meva narració de vida no acaba aquí, als divuit anys, vaig continuar els estudis a la facultatd'enginyeria de Barcelona gràcies a una carta de recomanació d'un mecànic especialitzat pel qual vaig treballar fins que vaig ingressar en aquesta universitat. Ara mateix, treballo en una fàbrica de trens de elèctrics a París.>>
Vaig acabar aquí la meva carta. Tenia moltes ganes d'enviar-la al director. Que sàpiga que elsseus esforços en mi han sigut recompensats. Que sàpiga que cada cosa que m'ha ensenyat, cadagota de suor que ha vessat amb mi ha valgut la pena.
Volia que sabés que tot el que ha fet per nosaltres, de donar-nos vida, ha canviat el rumb delnostre destí. El destí d'uns nens sense arrels.
Ens va ensenyar a parlar la llengua de la vida.
Per cert, em dic Rubèn Sabater Torres.
YOU ARE READING
Premi Llibresebrencs.org 2024
Ficção AdolescenteOBJECTIU Incentivar els jóvens vinculats a les comarques ebrenques (Ribera d'Ebre, Terra Alta, Baix Ebre, Montsià, Priorat, Baix Cinca, Matarranya, Ports i Maestrat) a escriure relats curts sobre temes que trobin interessants i editar-los en un mitj...