Let me love you.

Capítol 3 - Benvinguts

Em vaig mirar al mirall. Portava un conjunt casual (conjunt que m'havia estat reservant pel nou inici), que consistia en una dessuadora grisa, amb una petita papallona estampada al mig del pit, uns texans ajustats i les meves típiques Martins negres. El meu cabell castany el vaig recollir en un monyo que, a simple vista semblava fet a correcuita, però que era al que més temps li havia dedicat.

 Vaig penjar-me la motxilla de l'espatlla, vaig besar a la meva mare a la galta i vaig sortir per la porta. Com que l'institut està a uns 20 min de casa meva, vaig decidir anar-hi caminant, ja que encara no coneixia la ruta que fa l'autobús per aquesta zona. No paraven de passar-me cotxes pel costat i no podia evitar preguntar-me si cap d'aquells transportava algun futur amic o amiga. 

L'entrada de l'institut estava abarrotada de grupets d'adolescents conversant animadament, comentant com havia anat el seu estiu i apostant per qui seria el seu nou tutor. Una moto em va passar tant a prop i tan de pressa que em vaig quedar paralitzada, estava enfadadíssima, però tampoc sabia què cridar-li. Feta una fúria, i oblidant-me del fet que no coneixia absolutament i literalment a ningú, vaig dirigir-me cap on havia aparcat aquella moto. Era una Kawasaki Zephyr vermella, m'encantava aquella moto, no era comú veure aquell model en ple 2019, però aquell no era el cas.

 - Vols res? - havia estat més temps del que m'havia semblat embovada mirant aquell ciclomotor. El conductor s'havia tret el casc, i deixa al descobert un rostre morè, amb ulls verds i cabellera castanya.

 - Eh... disculpa? Quasi m'atropelles - després de pronunciar aquestes paraules em pregunto per què he hagut de seguir-lo per dir-li aquesta bajanada, si tampoc no sabia que voldria que em respongués. Que s'agenollés? Que em supliqués perdó? Em sentia bastant ridícula, no el coneixia de res i començava a sentir-me incòmoda.

 - Òstia perdó. Ni me n'he adonat. M'acabo de treure el carnet i estava gaudint de muntar-la en comptes d'estar vigilant -va dir  visiblement avergonyit i buscant la manera de marxar.

- Mmm... d'acord és igual- me'l vaig quedar mirant, i ell a mi també. La tensió era evident.

- Ets nova veritat? - aquella pregunta em va agafar desprevinguda, esperava que es girés i entrés a l'institut, cada cop hi havia menys gent fora.

 - Doncs sí... - no sabia com continuar la frase i gràcies a Déu s'en va adonar i em va donar un cop de mà posant fi a aquella incòmoda situació.

 - Hauríem d'anar entrant, un cop tanquen la porta no l'obren per molt que supliquis - em va dir guinyant-me l'ull fent-me riure una mica. Va avançar i es va parar unes passes endavant, em va mirar amb mig somriure i vaig arribar fins a ell - Em dic Dan - i em va allargar la mà de forma divertida.

 - Aidé - vaig respondre agafant-li la mà somrient i fent una reverència a continuació. Això últim sobrava però semblava que a ell li havia fet riure.