Let me love you.

Capítol 12 - Changes.

No penso sortir de la meva habitació en el que em queda de vida. La meva mare a estat insistint més de trenta minuts rere la meva porta trencada entre plors i suplicis perquè li obris i poguéssim parlar les coses. No m'agrada que estigui així, però sento ràbia, impotència i indignació envers ella.

Fa ben bé una hora que estic estirada al llit tapada amb el llençol, quan noto que algú pica a la meva finestra. Trec el cap d'allà sota lentament i dirigeixo la mirada a la finestra. Qui era? Un assassí? No crec, quan algú bé a matar-te no es para a quedar bé picant abans d'entrar a prendre't la vida. Tornen a picar i deixo de pensar en tonteries.

- Aidé obrem cony que m'estic mullant! - Vaig corrents cap a la finestra i l'obro de bat a bat.

- Que coi fas aquí Dan?! - Ell entra d'un salt i sacseja el cap com si fos un gos a l'entrar, empapant-me sencera.

- No contestaves i m'he preocupat. T'he trucat mínim cinc vegades i té enviat uns vint missatges més. I algo em diu que l'hauría cagat si hagués entrat per la porta.- agafo el mòbil i m'adono que és veritat. M'enterneix que s'hagi preocupat per mi. Aixeco la mirada del meu mòbil i em trobo que aquells increïbles ulls verds estan mirant-me fixament. - Estàs bé?

- No. - Dic deixant-me caure al llit sense rodeos, tapant-me la cara amb les mans. S'asseu al meu costat i em recolzo en ell.

- Que ha passat? A mi m'ho pots explicar... - em posa un floc de cabell per darrere l'orella i m'incorpora perquè el pugui mirar a la cara. Una llàgrima comença a caure galta avall, però ell l'atrapa al vol i em somriu afablement. No coneixia aquesta faceta seva, i m'encanta, sempre estava cabrejat i tens, m'agafa veure'l així de tendre. M'arrenca un petit somriure i em veig en cor d'explicar-li tot sense plorar.

- Avui he arribat a casa després d'haver quedat amb la Cris i la Lara al Rinck's, i com era d'esperar la meva mare era a casa, però no estava sola... Hi havia un home que no havia vist en la meva vida al sofà amb ella, acurrucats, rient, etc. Només fa un any que el meu pare va morir Dan... Tan sols un any... - Dic després d'un petit silenci provocat per part meva.

Trenco a plorar de nou i m'apropa a ell, em recolzo al seu càlid pit i li mullo la samarreta de tristesa. Em consola i em sento reconfortada entre els seus braços. Pensava que era més forta psicològicament del que estic demostrant, però noto que amb ell puc ser com sóc, que m'entendrà i em comprendrà, que és preocuparà per mi i m'ajudarà.

- Aidé... - m'aixeca la barbeta i m'obliga a mirar-li un altre cop a aquells ulls que m'hipnotitzen. - Has d'entendre que la teva mare ha patit la pèrdua del seu marit, és normal que necessiti el consol d'un altre home. No creus que és el que li hauria agradat que fes el teu pare? Que refés la seva vida? És comprensible que tu estiguis enfada, és la reacció normal i diria que la correcta per part teva. Però si aquell home la fa feliç... - No sap com seguir la frase, i li agraeixo que ho deixi aquí perquè depèn del que digués a continuació m'enfadaria moltíssim i ara mateix no necessito això. Em mossego la part interna de la galta, pensant. Però... aquest home l'ha conegut aquí o ens hem mudat expressament tan lluny perquè ja el coneixia? Coneixia aquest home abans que el meu pare morís? Li posava les banyes al meu pare amb aquest miserable individu? Ha oblidat ja al meu pare? No l'estima ja?

No pronuncio paraules i em deixo caure altre cop entre els seus braços. M'abraça i desitjaria que el temps és congeles en aquest mateix moment, que ell no hagués de marxar, i jo no hagués de mantenir aquella conversa amb la meva mare. Em fa l'afecte que vam estar uns tres minuts així, i vaig acabar adormint-me allà mateix.