Let me love you.

Capítol 21 - Too Much To Ask

A un camp estàvem en Ton, l'Alan i jo. I a l'altre costat de la xarxa es trobaven, la Cris, la Lara, en Dan, i per a súmmum, la Lea. I us preguntareu, com hem arribat a aquesta situació? Tot és remunta tres dies enrere...

2 DE NOVEMBRE

Un dia de dessuadora. Gris, trist, apagat. Això no ajudava gens amb el meu estat d'ànim. Havia passat una setmana des de la festa de la Cris, i encara no em parlava, es pensa que la vaig traït, que m'he enrotllat amb en Ton. No sé quina classe de persona es pensa que sóc, el simple fet que em cregui capaç de per tal cosa m'ofèn, i el meu orgull no em permet perseguir-la suplicant que m'escoli i que ho entengui, prefereixo passar d'ella si així conservo una mica de dignitat. No m'és gaire fàcil ignorar-la, ja que s'asseu al meu davant, i tinc un impuls d'intentar fer les paus amb ella.

Per altra part està en Dan. L'endemà a la festa, una compta anònima de Twitter, va twittejar que en Ton havia enganyat a la Cris amb mi, i ara tot l'institut n'està assabentat. Quan vaig arribar a classe aquell dia, ell no em va dirigir la paraula i va evitar mirar-me en cap moment. De tant en tant notava la seva mirada cremant-me a l'esquena, però quan hem girava l'apartava indignat. Vaig pensar que podia estar així pel tweet, i li explicaria però a la que m'apropo s'alluna (que sorprenent de part seva que fugeixi de les converses profundes i importants). Però i lleguis el tweet i s'ho creies, que passaria? Vull dir, no som res.

Ara que ja us he posat en situació, tornem al present.

5 DE NOVEMBRE, 9:25 (Educació Física).

- Feu dos equips. Jugarem al cementiri.

"Al cementiri? Que tenim cinc anys?" "Calla que així no fem classe gilipollas" "Merda sempre em maten el primer" "Vaia una puta merda, a mi que em matin, no em penso moure. Quin pal tio". Són alguns dels molts comentaris que s'escolten.

Així que ja sabeu com hem arribat aquest punt, jugant al cementiri... Uns contra els altres. En el meu camp actualment només quedem jo, l'Alan (no crec que hagi sigut bona idea posar-lo en aquest camp, però que vols que hi faci), i en Ton. I en el contrari, la Cris amb la Lara (esperava que la Lara vingués amb mi? No. Em decepciona que no hagi vingut amb mi? Sí.), en Dan, i la Lea (per acabar-ho d'adobar).

La bola és a l'altre camp, en mans de la Cris. Em mira a mi primer, després al Ton, i un altre cop a mi. No sap contra qui dels dos descarregar la seva fúria. Finalment és decideix cap al Ton, gràcies a Déu, aquest la deixa votar i l'agafa. Ell no sap cap a qui tirar-la, perquè aquest joc s'ha convertit en una cosa molt més personal que una simple classe d'educació física.

Tira la pilota a la Lea i aquesta s'aparta amb agilitat. Sense pensar-s'ho dos cops, llança la pilota en la meva direcció i l'agafo al vol.

- Eliminada!

No vull haver de llençar la vola jo. A qui merdes se suposa que li he de tirar això? Si no estiguéssim discutits seria molt més fàcil i despreocupat aquest joc, però aquest no és el cas.

Si li tiro a la Cris, les coses entre nosaltres empitjoraran i podríem arribar a ser enemigues irreparables.

La Lara no m'ha fet res i no vull que s'enfadi amb mi i perdi una altra amiga.

I en Dan... sembla estar realment molest, i com vull intentar raonar amb ell, ha d'estar relaxat, i atacar-lo no seria la millor manera.

Decideixo passar la bola suaument per damunt la xarxa, fent-la caure a dos metres per davant d'ells, deixant clar que no volia atacar a ningú.

A l'altre cap en Dan agafa la pilota, i la llença amb totes les seves forces cap a l'Alan, un segon... No! Cap al Ton! Tota la classe es queda estupefacta, quan dic tota és tota, el professor inclòs.

El timbre es menja el silenci que s'havia creat al gimnàs, en Dan és el primer a sortir d'allà. Volia seguir-lo, però estic cansada de què sempre sigui la mateixa situació, amb la mateixa discussió, el mateix diàleg. Em quedo quieta, mirant com s'allunya mentre els altres em passen pel costat amb presses per arribar a la següent classe.