Let me love you.

Capítol 20 - Two Ghosts

Vaig estar més de vint minuts, amb la pell de gallina i abraçant-me els braços amb força, davant la porta suplicant-li a la Cris que em deixes entrar, intentant explicar-li a crits tot el que havia passat...

Ara ja em trobava a l'interior, asseguda al sofà. La Lara havia sigut qui m'havia obert. La Cris estava a l'altra punta de sofà, no em dirigia la paraula ni la mirada. Havia intentat explicar-li tot el que havia succeït, però cada cop que m'apropava a ella marxava. Em treu de polleguera quan es comporta així, com una nena petita que es creu que el món gira al seu voltant.

Tenia pensat quedar-me la nit aquí, i demà a primera hora tractar de parlar amb la Cris. Però se m'inflen els ovaris, i pel meu orgull agafo les meves coses i marxo a pas decidit cap a casa meva. No miro en cap moment enrere, per donar més dramatisme a la situació, i alço bé el cap, clavant amb força els peus a l'asfalt.

La clau gira dos cops dins del pany, i tanco amb força els ulls en recordar on és ma mare a aquestes altes hores de la nit. Almenys agraeixo que no estiguin els dos aquí. Sospiro amb força quan penso en què haure de mantenir una conversa relacionada a la de l'últim cop. O podria fer veure que no ho sé? NO! Ja n'hi ha prou d'ajornar les converses series! Sóc una covarda que prefereix patir a dir les coses clares... Ara mateix trucaria a la Cris i li diria que parli amb la Lara i que oblidi el consell que li vaig donar sobre fer veure que res havia passat, però sóc massa orgullosa i decideixo posar-me els auriculars i posar a tot volum al Harry Styles.

Em desperto per la claror del sol. Miro l'hora al mòbil i m'adono de dues coses: Són les onze del matí, i em vaig adormir escoltant Two Ghosts ( cançó que molts opinen que va dedicada a la Taylor Swift, però que jo sé que va dedicada al Louis Tomlinson ).

Premo la cara contra el coixí intentant aferrar-me al somni, que a poc a poc va desapareixent. No em vull despertar encara, no vull haver d'enfrontar-me a tot el que m'espera avui. Com li parlaré a la meva mare sobre en Ton i son pare? Que li diré quan em respongui? Que pretenc que faci ella? Que talli amb ell? No crec que sigui això el que jo vulgui... La vull tornar a veure feliç... Aaaaaaaaahhh!!! Em dono cops de coixí mentre segueixo cridant. Em passa pel cap la Cris, però ara no. Un problema a la vegada si us plau.

Passo per davant del mirall i m'alliso el cabell amb les mans. Em dirigeixo cap a la porta per no seguir deprimint-me amb el meu físic actual, i baixo les escales trotant com un cavall. La meva mare estava a l'illa de la cuina esmorzant un entrepà de truita mentre llegeix el diari a la tablet. Es sorprèn notablement al veurem, i s'empassa tot el que tenia a la boca per poder interrogar-me.

- Que fas aquí?? - diu després de fer un glop de cafè - No eres a casa de la Cr... Cris? Es diu així no?

- Una història molt llarga - li responc secament agafant els cereals del prestatge més alt de l'armari, junt amb un bol i el tetrabric mig buit de llet. M'omplo el bol amb el qual queda dins el recipient de cartó, mentre agafo un altre dels armaris de baix. Doblego el tetrabric com em van ensenyar quan era petita perquè càpiga millor dins la paperera. Guardo el nou a la nevera i definitivament, després del llarg i detallat procediment de preparar els complicats cereals, m'assec davant de la meva mare removent l'esmorzar amb la cullera. Després de notar durant diversos minuts que em mira sense dir res, desbloquejo el meu mòbil i li ensenyo una foto del Ton. Mentre ella examina la pantalla jo examino la seva reacció. Està una estona mirant la imatge, acluca els ulls i estira el braç per veure millor. I finalment el reconeix. Obre més els ulls del que pensava que era possible, i crec que lliga caps. Llisca el dit per la pantalla, i canvia d'imatge, com té costum de fer. Es topa amb una foto de tota la colla al mirall que té la Cris al menjador. Abaixa la mirada i murmura quelcom inaudible per mi.

- Si vols ho deixo amb ell. - Em deixa anar després d'uns quants minuts de silenci tens. És l'última resposta que imaginava. M'esperava crits per part meva i plors per part seva, no que fos tan senzill. Vaig a dir-li que o fagui, però ja he pactat amb mi mateixa que no és això el que jo vull. Vull que ella sigui feliç, per molt per mi sigues complicat d'acceptar-ho.

- No. - li dic simplement. Aquestes dues lletres m'han costat de pronunciar sense titubejar.

- No?

- No - li repeteixo. - Però has de saber que ell és casat. És simplement una aventura o aneu seriosament? Perquè si només és per divertir-te, té de dir, sentint-ho molt, que estàs destruint una família.

- Reina, em sap molt de greu, però va de debò. Com va saps, jo em vaig criar aquí, i el Harold i jo vam sortir quan teníem la teva edat. En tornar aquí, als dos ens han renascut sentiments... i això és el que hi ha... em sap greu cuca... Però en Ton i tu sereu germanastres. Ell està disposat a deixar la seva dona per mi.