Let me love you.

Capítol 9 - Welcome to wonderland.

- Joder... - trec la mà per la finestra de la classe i se me'n papa a l'instant. No he agafat paraigua... Sona el timbre i em poso la caputxa en arribar a la porta, miro el cel i surto decidida, amb la mirada als peus, agafant-me amb la punta dels dits la bora d'allò que em cobreix el cap.

- Puja! - em crida algú des d'una moto. En Dan em passa el seu casc i pujo sense pensar-ho dos cops.

- Però si així em mullaré igual així! - li dic rient, cridant moltíssim perquè em senti a través de la pluja, la moto, i el casc.

- Però així aniràs més ràpid! - respon ell rient i cridant com jo.

En uns 5 minuts estem a la porta de casa meva i li torno el casc, just en aquest moment cau un llamp uns pocs carrers més enllà. El cel, el terra, tot s'il·lumina durant uns segons. Ens mirem espantats i baixa de la moto.

- Entra a casa meva. - Li dic instintivament. - El següent llamp podria caure't a tu, o provocar-te un accident. Comença a tronar.

- Mmmmm... D'acord, tens raó. - Baixem la rampa que hi ha per accedir fins a casa meva, i deixa aparcada la moto al mur que hi ha com a separació del carrer transitable i les propietats privades. - Als teus pares no els hi farà res que entri?

Em detinc en sec. Feia temps que algú no parlava en plural quan es referien en els meus pares. Aquí ningú no sap que el meu pare... És mort, i és una cosa en el que no havia pensat. No estic llesta per explicar-ho, i no sé com li respondré a la pregunta que sé del cert que em farà.

- La meva mare arriba molt tard, a les 10 com molt d'hora. - li responc posant la clau al pany, preparant-me pel que dirà a continuació.

- I al teu pare no li farà res?

- No. - dic seca, prement els ulls amb força. - El meu pare va morir. - Els dos ens sorprenem, no esperava dir-li, i menys així de cop, però si no ens aniríem fent amics i no tindria sentit no haver-li dit des d'un bon principi. - Millor no diguis res si us plau.

Quan entrem a casa meva, tanca la porta rere meu i m'abraça atrapant-me desprevinguda. Em giro i li somric, és el que necessitava en aquell moment. Recolzo el cap en el seu pit i estem així una còmoda estona. Uns minuts més tard, ens apartem i ens mirem somrient.

- Vols mirar alguna pel·lícula? - dic després d'aclarir-me la gola anant cap al sofà.

- Que vols mirar? - diu ell deixant-se caure al sofà al meu costat.

- Et bé de gust mirar Harry Potter?

- Harry Potter? - diu fent una ganyota.

- Ui, ui, ui, atenció amb el que diguis sobre Harry Potter. No puc ser amiga teva si no has vist Harry Potter, em sap greu. - Entro a Netflix i selecciono la primera d'aquella increïble saga. El miro somrient burleta i li dono al play.

2 hores i 39 minuts més tard, estem pràcticament arraulits.

- Que t'has semblat eh? - dic incorporant-me somrient d'orella a orella.

- Crec que hauríem de fer això cada dia. - Els dos riem tímidament però amb ganes.

Piquen al timbre i vaig cap allà estranyada, i en Dan més encara. En obrir la porta em quedo de pedra, el cor em batega amb força i noto un nus que augmenta per al moment al meu estómac. Miro el Dan i després al convidat sorpresa que tinc a la porta, torno a mirar el Dan i altre cop miro a l'Alan.