Let me love you.

Capítol 10 - Singing in the rain.

- Que fot aquest aquí?! - crida en Dan rere meu. Avança cap a nosaltres a pas decidit i tinc por que li clavi un cop de puny allà mateix. Em poso davant seu intentant aturar-lo.

- Dan, Dan, Dan tranquil! - li crido, posant les mans en el seu pit moll per la pluja. - Deixem parlar a mi que això és casa meva- s'atura i aleshores em giro cap a l'Alan. Aquest està somrient, content per veure que el meu amic és al·lèrgic a la seva presència. L'empenyo fora la casa i tanco la porta rere meu, deixant en Dan sol a casa meva. La teulada ens protegeix de la pluja però vaig com a uns centímetres s'està creant un basal.

- Primer de tot se saluda no? - diu sense treure's el somriure vacilón de la cara.

- Alan calla ja. Que fas aquí? - pregunto encreuant-me de braços. No tinc ni idea del que va passar entre ells, però un pressentiment em diu que l'Alan va ser el culpable de tot.

- Només venia a visitar-te. Com que has anul·lat la cita d'aquesta tarda. Jo no em rendeixo. - ara és ell qui es plega de braços i s'apropa a mi mirant-me als llavis.

- No era una cita. - l'aparto amb una mà i nego amb el cap. - Torna a casa teva.

- Ei perquè a ell el deixes entrar i a mi no? - diu apartant-se i quedant sota la pluja.

- Joder Alan! - li dic agafant-lo del canell i tirant-lo contra la zona protegida de la pluja, però se'n desfà i es posa a ballar sota la pluja com en el videoclip de "I'm singing in the rain". No entenia que estava fent.

- Em deixaràs marxar així, tot moll cap a casa? Amb la tempesta que hi ha? I mira que jo he vingut aquí només per veure't a tu... -No fotis. M'estava manipulant perquè el deixes entrar. Acabo cedint i obro la porta amb un esbufeg. Això començava a ser ridícul.

En Dan en veure'l entrar no sap on col·locar-se ni que fer.

- Alan, agafa una tovallola del lavabo - li dic assenyalant la porta que hi ha al costat de la cuina. Quan passa pel costat d'en Dan, que estava recolzat a l'illa li somriu i entra al lavabo. Tanco els ulls i em frego la cara amb força. Quin merder, no vull que aquests dos es matin aquí, a casa meva. I en Dan tampoc em vol explicar el que a passat entre ells dos, i a l'Alan no tinc ganes ni de preguntar-li.

Escolto un cop de porta i em giro de cop. La jaqueta d'en Dan ja no esta penjada a la cadira de la cuina. Surto corrents i obro la porta de cop, encara està allà a fora, obrint les maletes de la moto per treure'n el casc. Ell està d'esquena a mi, i tinc un déjà-vu, ell marxant d'algun lloc sense avisar, i jo perseguint-lo.

- Perquè sempre fas el mateix. Perquè sempre fuges i no afrontes els problemes. - Tanca la maleta de cop i em mira un altre cop amb els ulls aclucats. Semblava que en Dan amb qui estava mirant Harry Potter fa uns minuts al sofà, i en Dan d'ara mateix siguin dues persones diferents.

- Marxo per no trencar-li la cara amb el meu puny i pensava que després de veure com em poso quan està ell, després de suplicar-te que no quedessis amb ell, el convides a casa teva i a més a més quan estic jo. Ara entenc perquè m'has convidat a entrar... No era per altra cosa que perquè vindria l'altre personatge i vols que arreglem les coses - em diu posant-se tan a prop meu que puc sentir la seva agitada respiració.

- Dan no tenia ni idea que es presentaria aquí. - dic afluixant el to perquè ell també es calmi. - M'has demanat que cancel·lés la cita que tenia amb ell, i ho he fet sense preguntar-te raons, ho he fet per tu. Si l'he convidat a entrar, no és per altra cosa que perquè s'assequi. Un cop ja no estigui moll el faré fora, si no té paraigües li deixaré un meu. - I és en aquell moment en què els dos ens adonem que no l'he convidat a entrar per la tempesta, perquè per la mateixa regla de tres no faria fora a l'Alan. La tempesta era una simple excusa perquè es quedés amb mi. - Però si vols marxar o entenc.

Les nostres mirades es troben i cap dels dos la pot apartar. Estem allà quiets com estaquirots, xops, i la pluja no para de caure sobre nosaltres. Aleshores em somriu, i assenteix. Els dos entrem a casa i ràpidament ens assequem. Al cap d'un quart d'hora, en veure que l'ignoràvem completament, l'Alan surt per la porta, amb el paraigua que havia ocultat. I en Dan i jo ens posem la segona de Harry Potter.