Let me love you.

Capítol 7 - Maybe

La rutina matutina va ser idèntica a la del dia anterior. El despertador sona a les sis, i baixo a la platja. Em faig un banyito ràpid per despertar-me, i després a la dutxa. Avui agafo el primer que trobo a l'armari, sense ganes. Baixo les escales desanimada, agafo l'esmorzar, beso a la meva mare a la galta i surto cap a l'institut.

Avui fa un dia trist, grisos, amb els núvols amenaçant de deixar-te xopa en un tres i no res. En entrar per les portes, a l'aparcament, avui no m'ha atropellat ningú. He entrat a la meva classe, junt amb 30 persones. La Lara i en Ton estaven amb la Cris a la seva taula, forço un petit somriure i vaig cap a ells. Teníem "Ciències per al món contemporani", cosa que volia dir que el dia no milloraria gaire.

Em desperten amb un cop en sec a la taula. M'havia adormit a la taula, però en seure a última fila dubto que el professor se n'hagi adonat. Però el pitjor és quan em trobo amb uns ulls verds severs mirant-me atentament.

- Hem de parlar.

- Dan no vull parlar amb tu, tu no volies ahir, jo no vull avui.- Li vaig respondre aixecant-me per anar cap a la Cris i la Lara que parlaven animadament unes taules més enllà. Se'm va posar al davant barrant-me el pas, obligant-me amb un sospir a tornar a seure.

- No to estava preguntant. Sé que l'Alan va parlar amb tu i he de saber que et va dir.

- Perquè et preocupa tant el que em pogués explicar - dic aixecant-me, quedant-me a uns pocs centímetres d'ell, desafiant-lo. M'agafa del braç i em treu al passadís desert.

- Que fas animal! Deixem anar! - li crido llençant cops de punys a l'aire, però això només fa que ell comenci a riure. Em deixa anar a la paret on hi ha les taquilles, i m'acorrala amb els seus braços.

- Que et va explicar l'Alan - no era capaç d'identificar totes les emocions que expressaven els seus ulls en aquell precisament moment. Ira, ràbia, nerviosisme entre d'altres. Però sobretot preocupació.

- Però perquè t'empenyes... - dic suaument intentant marxar, ja que ha afluixat la pressió. Prem encara més els braços, anul·lant clarament qualsevol intent de fugida. Les altres emocions de la seva mirada desapareixen, i només queda la preocupació. - No va comentar res de tu. - Dic finalment, no vull seguir angoixant-lo. - Em va trucar per intentar lligar amb mi. - Es va relaxar de cop i va abaixar els braços, mirant-me alleujat. - Bé intentar no, hem quedat per fer un cafè després de l'institut. - dic rient intentant aixecar els ànims. Què innecessari havia sigut aquell comentari!

Estava a punt d'entrar a la classe però es gira de cop quan sent allò últim. Tenia la intensió de dir quelcom, abaixa la mirada i nega amb el cap.

- Que? - li dic avançant a grans gambades - Que us va passar! Sé que no és de la meva incumbència, que ens acabem de conèixer... Però vull que siguem amics, i per això has de confiar en mi...

- Ara no és el moment.

- I quan o serà?! - li crido amb frustració, però ell ja havia entrat a la classe.