Let me love you.

Capítol 32 - Mystery of love

- ¿Por qué tan sombría? - va agafar aire i va seguir. - La observé mientras  subía a la estación de Florida. Deslizó la puerta de cristal para abrirla y, una vez dentro del vagón, miró a su alrededor y tiró inmediatamente la mochila en el asiento vacío al lado mío.

Sentia una felicitat perillosa, massa intensa que amenaçava d'apagar-se tan ràpidament com havia aparegut.

Ell estava estirat sobre les meves cames, jo li acariciava el seu cabell castany, mentre em llegia el meu llibre preferit. Un petit somriure se'm va escapar quan em vaig adonar que de debò m'escoltava quan li explicava les meves merdes insignificants, que recordés quins llibres són els que m'agraden, i que se'ls comprés només per poder llegir-me'ls, em demostrava moltíssim, i temia que aquest moment s'acabés. Si pogués, passaria la resta dels meus dies així. Només ell, jo, i la senzilla tranquil·litat.

Em vaig adonar que havia parat de llegir i els seus ulls estaven analitzant el meu rostre. Un dissimulat somriure que em torna bojava estava plasmat a la seva cara.

- Que passa? - Els llavis se'm van corbar lleugerament cap amunt. Vaig repassar amb la punta del dit índex, cada línia del seu rostre. El nas. La mandíbula. El coll...

- T'estimo.- Va dir. Com una sola paraula pot ser capaç de fer sentir tantes coses en una freqüència de temps de 0,5 segons?

- Jo més. - Vaig abaixar el cap i vaig dipositar un dolç petó sobre les dues fines línies que té per boca.

Ell em va seguir llegint aquelles frases que anys enrere van fer que m'enamorés d'un llibre, ara aconseguint que ni prestés atenció a les paraules, i només em pogués fixar en ell. En els seus ulls.

Una hora més tard ja tornava a estar damunt d'aquella moto dirigint-nos cap al Rinck's. Podria quedar-me abraçada al seu tors eternament. No us passa que com més voleu que duri alguna cosa més curt se us fa? Doncs el mateix em va passar a mi, havia passat 45 minuts sobre aquella moto i m'havien semblat 10.

Vaig baixar d'un petit salt i ell va acabar d'aparcar. Em va treure el casc i em va pentinar una mica amb els dits, posant-me un floc de cabell rere l'orella. Em va besar el front i vam entrar agafats de la mà.

Asseguts a la taula de sempre, bora la platja, ja estaven la Lara i en Ton. No sabia com havien acabat les coses entre en Dan i ell, però en mirar-lo als ulls em va semblar que estava tranquil, en pau, més relaxat que mai. En aquells moments no podia controlar els somriures, ni quan deia el seu nom podia controlar que se'm corbessin els llavis cap amunt i se'm tenyissin les galtes d'un color vermell molt intens.

- Ja sabia jo que vosaltres dos estàveu liats! - Va cridar la Lara al veure les nostres mans entrellaçades.

- És més que això - la va corregir en Ton - aquests dos d'aquí estan enamorats. O m'equivoco?

En Dan va estrènyer contra ell de forma afectuosa, i jo vaig recolzar el meu cap sobre la seva espatlla. Això, va ser suficient perquè els dos de davant nostra ens van somriure de forma afable. En aquell precís moment, en el que tots estàvem somrients, el mòbil d'en Ton va sonar, i a la pantalla va aparèixer el nom de la Cris. Cap de nosaltres s'ho esperava, però la que menys, la Lara