Let me love you.

Capítol 19- Arms Of A Stranger

Nothing Hill segueix posada, però ningú li presta atenció a la comèdia romàntica. La Cris esta adormida al sofà, amb la cuixa mullada, per les gotes d'aigua de la terrina de gelat desfent-se. Recolzada en ella es troba la Lara, ja en el tercer somni. Jo estic en el matalàs que hem baixat de dalt, amb la mirada fixa en el sostre. De tant en tant em fixo en la pel·lícula que protagonitzen el Hugh Grant i la Julia Robers, però sense gaire interès.

El mòbil em va sona a les tres de la matinada i vint-i-vuit minuts. Qui punyetes em truca a aquestes hores? L'agafo ràpidament per no despertar a les dues que estan al sofà.

- Surt a l'entrada.

- Que dius. Tu saps l'hora que és?

- No t'ho estic preguntant, surt.- La seva veu es severa, hi ha alguna cosa que no m'agrada en ella. Penja abans que pogui seguir protestant. Pensat deixar-lo allà fóra plantat, però un mal pressentiment m'ha dit que surti.

Surto fregant-me els braços amb força. La temperatura era gèlida. En Ton es assegut a la cera, però no sembla q el seu cap estigui allà amb ell. M'assec al seu costat i em mira amb una espurna d'ira als ulls. Se'm posen els pèls de punta. Em separo un parell de metres d'ell i el segueixo observant a la distància sense treure-li la vista de sobre. Ell, sense apartar la mirada de la meva, m'allarga el seu mòbil. El miro amb desconcert i desconfiança, i finalment agafo el que ell m'esta oferint.

A la pantalla de l'aparell, apareix la imatge borrosa, però es poden distingir dues persones, un home i una dona, fent-se un apassionat petó. No entenc res. Perquè m'ensenya allò? Qui són aquelles dues persones? La seva mà s'apropa a la pantalla i fa zoom a la cara de la dona. I a pesar dels píxels, reconec la meva mare. El seu vestit, els seus tacons tirats per terra, el seu cabell. Una onada de dubte i temor em recorre el cos. Aquell era l'home que havia vist a casa l'altre dia? Com sabia el Ton que aquella era la meva mare? Intento obrir la boca diverses vegades però no aconsegueixo pronunciar paraula.

- És... És aquest el teu pare?

Aixeca la mirada que havia clavat a terra. I assenteix molt lentament. M'aguanto el cap amb les mans perquè de tantes voltes que dóna crec que caurà. El nus que tinc a l'estómac puja ràpidament convertint-ho en vòmit, i m'ho he d'empassar per no treure tot el gelat i la pizza que havia menjat en les últimes hores. De tots els homes que hi havia a Townhill, s'havia d'enrollar amb un dels pares dels pocs amics que tinc.

- El meu pare està casat. - em diu de sobte mirant a terra com jo.

- I la meva mare és recentment viuda. - li responc recolzant el cap en una sola mà per mirar-lo intentant controlar els pensaments i les llàgrimes.

Llisca per la cera cap a mi, tallant els metres que ens separaven, i em passa el braç per darrere, atraient-me cap a ell. Recolzo el cap en el seu pit i deixo de fer l'esforç de contenir les llàgrimes. Estem més temps del que podia controlar abraçat a ell, perquè de cop sento rere meu.

- Amb l'Aidé també?! No tenies prou amb la Marcie?!

Ens separem de cop, sobresaltats per la veu de la Cris. Ens aixequem d'un salt i corro cap a ella que ja marxava entre llàgrimes cap a la porta d'entrada. Li crido apressadament que no és el que sembla, però els esforços són en va, perquè em tanca la porta als nassos deixant-me en pijama i gelada al carrer a la matinada.