Let me love you.

Capítol 16 - Fallin' All In You

Enfrontats, separats per una tauleta de fusta de l'Ikea. En un costat estàvem la Lara, la Cris, en Ton, en Dan i jo. I davant nostre teníem als intrusos, desafiant-nos amb la mirada, la Lara i l'Alan.

La Cris s'inclina cap endavant, recolzant els colzes a les seves cames, i es frega la cara amb força.

- Que voleu? Que hem de fer perquè foteu el camp? - diu en Ton trencant el silenci inclinant-se igual que la seva novia.

- Però perquè no podem quedar-nos? Dan fes quelcom que em volen fer fora. - Somica ella, que es creu? Que en Dan donarà la cara per ella després de tot? Un moment no ho farà veritat? Ell s'ha quedat en silenci provocant que totes les mirades se centrin en ell esperant una resposta de part seva.

- Voleu fer el sant favor de marxar d'aquí i que nosaltres puguem seguir fent el que teníem pensat? Us heu autoconvidat aquí, i a mig institut també, i espereu que us deixarem que us quedeu aquí, quan el que preteníeu era això? Fer-nos perdre els papers?! No sou ben convidats aquí! - Salta de cop la Lara deixant-nos a tots amb un pam de nas. Aquella noia de cabells pèl-rojos, callada i tímida acabava d'alçar la veu com ningú ho havia fet mai abans, i provocant que tots els del sofà beix haguéssim d'aguantar-nos el riure.

La Barbie polioperada amb minifaldilla s'aixeca en veure que l'han deixat en ridícul davant del noi que intenta reconquistar, el qual té més ganes de riure que la resta, en comptes de marxar, com hauria hagut de fer si fos una mica sensata, rodeja la taula i es planta davant la Lara, la qual ja s'està avergonyint de totes les veritats que ha dit. Sembla que vagi a donar-li una bufetada o alguna cosa per l'estil per la cara d'estrenyida que fa. M'aixeco de manera intuïtiva i sóc jo la que rep la bufetada. Perdo l'equilibri, sempre en el millor moment perquè sembla que m'hagi fet tant de mal que m'ha fet caure a terra quan no és així, i el cap em dóna contra el cantó de la tauleta marró. Un mal cop, un cop desafortunat, i perdo la consciència allà mateix.

------------------------------------------------------

Em desperto desorientada, em costa recordar on sóc i de qui és el llit on estic dormint, m'incorporo lentament i em poso ràpidament la mà al lateral esquerre del cap quan sento puna punxada de dolor, afogo un petit gemec i desperto en Dan que estava adormit a una butaca allà al costat i no me n'havia adonat.

- Que a passat?! Estàs bé?! - diu alterat venint cap a on jo em trobo.

- Eh sí, sí, bé no. M'he fotut una bona ostia.

A ell se li escapa un petit somriure i ens quedem una estona allà en silenci, però no un d'aquells silencis incòmodes en els quals et veus obligada en dir la primera imbecil·litat que et passa pel cap, era agradable. Em mira als ulls i estem una estona així, sense dir res, tan sols mirant-nos fixament amb un dolç somriure. M'agrada veure'l així, tranquil, feliç, i que estar amb ell no sigui com resoldre un trenca closques.

- Vols que baixem amb la resta? - em pregunta sense deixar d'apartar la seva mirada de la meva.

- Prefereixo quedar-me aquí una estona més - dic deixant-me caure d'esquena al llit - però si et ve de gust, tu vés baixant i ens veiem allà en cinc minuts.

- Em quedo aquests cinc minuts aquí amb tu - diu imitant el meu gest i tombant-se al meu costat.

Els dos ens girem, trobant-nos així, un altre cop, cara amb cara, però aquest cop molt més a prop. Podia sentir la seva respiració, tranquil·la i pausada, i la mirada se'm envà directament cap aquells perfectes i rosats llavis, ell també es fixa en els meus, i lentament anem reduint els centímetres que separen les nostres boques. En pocs segons ens fonem en un petó apassionat i suau, dolç i... en fi... fantàstic. Se separa uns segons per mirar-me als ulls però a l'instant ja tornaven a jugar les nostres llengües.