Let me love you.

Capítol 8 - Sorry.

- No quedis amb l'Alan - sento que em diuen rere meu. Em giro desconcertada, no m'esperava que després de com havien acabat les coses em digués això.

- Que?

- No quedis amb l'Alan, si us plau - els seus ulls són igual de severs que abans, i la seva veu és dura. - No puc dir-te encara el que va passar, però confia en mi.

- No ets ningú per dir-me el que puc fer o deixar de fer - li dic girant-me completament. Es posa més recta i mira per la finestra.

- Smith, Avery - sento que diu el professor des de la pissarra - que és tan important com per què interrompeu la meva classe? - Es plega de braços i ens mira. M'asec bé i miro la meva llibreta. Un moment, està esperant que li contesti de debò? No era una pregunta retòrica? Fa uns copets al seu rellotge i em mira a mi i després al Dan

- No entenia el que estava explicant i li he preguntat a l'Aidé si m'ho podia explicar. - Diu el Dan sense dubtar ni titubejar. El miro sorpresa i em fa un petit somriure guinyant-me l'ull.

- Doncs ara que ja li ha explicat la seva companya, no li farà res sortir a la pissarra a explicar-ho a la resta dels teus companys - diu, agafant-nos per sorpresa, posant-se a un costat de la pissarra.

S'aixeca sense eliminar el somriure burleta de la seva cara i avança fins a la pissarra. Agafa el guix que li proporciona el professor i examina la frase que hi ha a la pissarra. Comença a fer fletxes de sota les paraules i n'escriu de noves. Deu minuts més tard ja ha acabat i somriu al professor amb orgull.

- Brillat anàlisi sintàctic, senyoret Smith - el felicita posant-se al davant de la pissarra examinant la seva feina. - Però l'exercici consistia en localitzar els verbs i indicar-ne el temps i nombre - la classe esclata a riure i no puc evitar fer-ho jo també. Ell es rasca la nuca nerviós, somrient en la meva direcció, nego amb el cap i torna a seure al seu lloc.

El timbre sona, donant per acabada la segona classe, i recullo les meves coses per anar a l'aula de dibuix. Em detinc quan noto que algú m'agafa pel braç detenint-me. Em giro sobresaltada i em torno a trobar amb aquells ulls verds, però aquest cop no hi havia ira, ni ràbia.

- Em sap greu - diu deixant-me anar i abaixant la mirada. Encreuo els braços sobre la meva panxa i el miro igual de seria que ell fa una estona. Decanto el cap a un costat esperant que sigui més específic. - Lamento el que et vaig dir ahir, estava enfadat per haver vist altre cop a aquell desgraciat - diu prement els punys i la mandíbula. - I ho vaig pagar amb tu. Sóc conscient que volies ajudar, i m'alegro et preocupessis - segueix, alça la mirada i em dedica un lleu i quasi invisible somriure. Relaxo els braços i la duresa de la meva mirada. - Em perdones?

- Clar - li responc donant-li un copet a l'espatlla. - Total, només fa un dia que sóc aquí, de moment prefereixo un amic que a un enemic. - Riem. Ens posem en marxa els dos cap a la següent aula, parlant del ridícul que havia fet recentment davant de tota la classe. Em moria de ganes de preguntar-li un altre cop per l'Alan, però ja arribaria el moment en què m'ho expliqués. Si ell no volia, tindria els seus motius, no?