Let me love you.

Capítol 25- fOoL fOr YoU

Era massa impacient. Només feia 6 minuts amb 38 segons tard, i ja començava a muntar-me les meves paranoies al cap. El missatge l'havia llegit, però no l'havia contestat. Potser el meu malestar estava justificat. Ho estava, no?

"A les 14.25 al cap de futbol"

"Hem de parlar"

Ni un "ok" ni res. Allò era un "no"?

Merda.

Deu minuts més, si no marxava.

Vaig treure els auriculars, però no vaig reproduir cap "playlist". No parava d'obrir el mòbil per comprovar que no m'havia contestat. També obria el Whatsapp, que no fos cas que no m'arribessin les notificacions. Però no era el cas.

Ja havien passat 20 minuts d'ençà que vaig dir que només aguantaria 10 minuts més. Vaig riure de forma irònica mentre em pitjava el pont del nas amb força. "Sóc un acudit vivent" - pensava. Em vaig posar la motxilla a l'espatlla i vaig marxar molt lentament d'allà, desitjant que a l'últim moment aparegués per art de màgia com diuen a les pelis que passa. Quan ja era a la sortida em vaig permetré fer l'estupidesa d'esperar-lo un minut més. Les 14:52. Ni de conya esperava més.

19:15

Vaig posar el punt de llibre i vaig contestar el telèfon.

- Hola, mama.

- Des de quan semblo jo la teva mare? - Se'm van posar els pèls de punta en escoltar això a l'altre costat de la línia. Vaig desenganxar el mòbil de la meva orella i vaig mirar el nom que em sortia a la pantalla "Dan". Havia contestat convençuda que era la meva mare qui em reclamava, potser havia sigut una mala passada del subconscient. - No em pengis encara si us plau.

Vaig penjar. Si pretenia que li contestes després del plantón que m'havia fotut, o portava clar.

"Aidé, si us plau parlem"

"Deixem explicar-me"

"Aidéeee"

"Si el que volies era que et rogués és el que estic fent"

- Dan basten a la puta merda de debò, que et follin. Perquè ets així amb mi i després davant de tot l'institut ets el major cabró que algú es podria arribar a conèixer mai. - Vaig imaginar que li contestava.

Vaig obrir el seu xat i el vaig tancar sense púlsar cap tecla. M'ho vaig repensar i li vaig escriure:

"Ni se t'acudeixi venir a la meva finestra perquè et faré caure de dalt a baix."

Vaig silenciar-lo. I al minut ja estava obrint l'aplicació per veure el que m'havia escrit.

"A les 19:30 al camp de futbol?" - Deia el seu missatge.

El molt cabró sabia que no me'n podria estar i que aniria a on ell estigués, només per sentir amb mi el Dan que era quan no estava la seva tropa seguint-lo. Només per autoconvençem que aquell era el Dan de debò.

A les 19:57 m'estava presentant allà. Anava amb el cap ven alt i una mica sorpresa perquè encara seguis allà després d'haver-lo fet esperar tant com ell m'havia fet a mi. Em vaig asseure al costat seu a la grada freda, sense mirar-lo. Notava els seus increïbles ulls clavats en mi, i els seus llavis insinuaven un petit i quasi indetectable somriure. No vaig poder tornar-li la mirada i el somriure. Vaig apropar-me una mica més a ell i vaig deixar el meu cap reposar a la seva espatlla. Ara que em parava a pensar-ho, jo també era una mica bipolar. Em podia quedar així uns minuts, però no marxaria sense parlar les coses. Havia d'acabar amb el bucle. I ell també o sabia.

Em va allargar el mòbil i em va ensenyar aquella compta de Twitter anònima d'algú de l'institut, que per alguna raó de la vida sap tot el que ens passa a la vida.

"Molts de vosaltres ús preguntareu que feien en Dan Smith i en Ton Rogers barallant-se aquest matí al mig de l'institut. La resposta té dues paraules, 4 lletres la primera i 5 la segona. Sisi. Aidé Avery. Sembla que els que abans eren els millors amics de l'institut Townhell, ara s'han convertit en enemics mortals. Us resulta familiar la història no? Pels que no, l'explicaré més endavant, ara no és el moment. xx"
Em vaig sentir més que observada. Vaig repassar cada racó del camp de futbol amb la mirada. No semblava que hi hagués ningú.

- No ho entenc. - Vaig dir tornant a centrar la meva atenció en ell. - M'estàs fent creure que t'has pegat amb ell per mi?- Em va aguantar la mirada.- És el més idiota i tòxic que podries haver fet, de debò. - Li vaig fer un cop de puny afectuós al braç i m'hi vaig tornar a recolzar. - No tornis a fer algo així.

- Vale mama.

- Ugh això ha sonat fatal. - Ens vam mirar i vam seguir rient.

- Pel que fa a no parlar els problemes i les coses que et passen...

- Si parlar els problemes suposa repetir això, et puc donar la meva paraula que parlarem els problemes. - Va finalitzar aixecant la mà de forma teatral.

- I pel que fa a tu i a mi... Que som? - Em vaig treure un pes enorme de sobre el fet de pronunciar aquelles paraules, i més tranquil·la em vaig sentir quan em va dir:

- Ets meva, àngel. I jo sóc tot teu.