Let me love you.

Capítol 5 - L'Alan

El dia havia anat ni que pintat. A l'hora del pati m'han ensenyat totes les instal·lacions i m'han advertit dels professors més cabrons.

M'havien donat els seus números de telèfon i m'havien posat en un grup de WhatsApp que es titulava "Els de l'artístic". Estava feliç. Tot havia sigut tan senzill. Quan arribes a un lloc on no coneixes a ningú no esperes que en entrar per la porta (sense ni tan sols haver fet la primera classe), ja formis part d'un grup i tinguis amics allà que volen quedar amb tu. Estava eufòrica, i no podia treure'm el somriure burleta de la cara.

Immediatament al arribar a casa em va arribar una notificació. Era en Dan, em preguntava si volia que passés a buscar-me amb la moto, per anar cap al Rinck's, el xiringuito on havíem quedat tots a les set. Vaig bromejar una mica sobre aquella moto assassina confirmant-li sense parar de somriure i seguidament vaig enviar la meva ubicació.

Em vaig posar un biquini vermell nou que m'encanta, amb uns simples pantalons i una samarreta Nike d'una talla més. Aquest cop el cabell me'l vaig deixar anar però controlant-lo amb les meves ulleres de sol. Agafant una motxilla per la tovallola i unes vambes per més tard, vaig sortir a la porta perquè feia 5 minuts que havia rebut un WhatsApp avisant-me que era fora esperant i començava a posar-se insistent.

Em va cedir el seu casc i em va dedicar un lleu somriure, vaig posar-me'l ràpidament perquè no pogués veure lo vermella que m'havia posat. Una Kawasaki Zephyr no té nanses, així que vaig haver d'agafar-me al seu torç. Les meves galtes van passar d'un vermell claret, a un vermell tan intens com el del meu banyador.

Puc dir sense exagerar gens ni mica, que al cap de tres minuts que tornés a engegar la moto, va aparcar, va baixar oferint-me la seva mà mig fent broma mig de debò, però com la ximple que sóc vaig baixar pel cantó oposat al d'ell sense ni tan sols adonar-me del seu cavallerós gest.

- Però... si això està a 10 minuts caminant de casa meva - vaig dir confosa després de treure'm el casc, assenyalant la filera de cases que es veia amb força claredat.

- Ho sé - em va respondre entre rialles - me n'he adonat quan m'has enviat la ubicació. Però no em volia perdre aquesta cara. Ha valgut la pena.

Va agafar el casc que li estava tornant i vam entrar al Rinck's.

El Rinck's era una guimgueta amb "classe". No era el típic que està fet pena, amb un cartell gegant de gelats Frigo i unes taules i cadires metàl·liques bullint. En comptes d'allò, hi havia uns sofàs blancs, amb unes tauletes de fusta cuquisimes, que estan bé per prendre alguna cosa amb els amics però si vas a sopar sortiries amb un esgarrifós mal d'esquena. El sostre ( que era més aviat com el de la carpa d'un circ, o un tendal de les guarderies perquè els nens petits no es cremin amb el sol), consistia en una simple tela blanca, aguantada pel que semblaven unes canyes de bambú llarguíssimes. De canya a canya penjaven unes llumetes petitones, d'aquelles que ara totes les adolescents es posen a l'habitació amb Polaroid's aguantades per pinces, donant un ambient tranquil i preciós.

Als sofàs que hi havia a la zona que dóna a la platja, estaven ja esperant-nos la Cris i la Lara. Ens vam asseure amb elles enganxant-nos a la seva conversa. Minuts més tard apareixen en Ton i un altre noi del qual no sabia de la seva existència.

- Alan! - va exclamar la Cris en girar-se i trobar-se amb que el Ton venia acompanyat. Tots estàvem sorpresos, encara que, pel que fa a entusiasmats... alguns ho estaven més que uns altres.

L'Alan va saludar a la Cris i a la Lara amb una efusiva abraçada, i quan les mirades d'en Dan i les seves es van trobar, els dos van apartar-les ràpidament i es van saludar amb un simple i trist "Hola". En arribar a mi, es va sorprendre i em va mira de dalt a baix. Pressionant la mandíbula com a reacció, vaig posar els ulls en blanc. Al meu costat, en Dan, va murmura alguna cosa entre dents que no vaig aconseguir identificar, però a jutjar per la seva expressió, no era res bo.

- Dedueixo que tu ets l'Aidé - em va dir amb un somriure murri i alçant una cella - En Ton ja m'havia parlat una mica de tu, però  t'imaginava per res així - afegeix amb un somriure degradant tornant-me a repassar. No han calgut més de 5 minuts per saber de quin pal va aquest personatge.

- No cal ser molt intel·ligent per arribar a aquesta conclusió - li vaig replicar sense apartar la mirada.

- Ei, i si anem ja a la platja? - va dir de cop la Lara quan semblava que l'Alan anava a replicar-me quelcom.

Vam seguir aguanta-nos la mirada en silenci però definitivament, ell es va girar i va accedir a la proposta que havia proposat la nostra amiga. Tots van anar tirant cap a l'aigua alegrement, però quan ja tenia els peus al mar, em vaig adonar que en Dan estava recollint i es disposava a marxar.