Let me love you.

Capítol 4 - Els de l'artístic

Em suaven moltíssim les mans, estava nerviosíssima. Tot estava sent més fàcil i més ràpid del que hauría pogut arribar a imaginar.

Un cop haviem entrat per les portes de l'institut, hi havia un petit grup de persones avançant alegrement cap a nosaltres.

- Tio, Dan on t'havies fotut - va dir el primer,  xocant-li la mà de manera amistosa. Vaig passar desaparcevuda davant la seva mirada.

Quan van arribar les altres dues noies sí que es van fixar en mi i van saludar simplement al Dan amb un cop de cap sense treure'm els ulls de sobre. Començava a sentir-me intimidada i no m'atrevia a continuar aguantant la mirada. Ningú deia res.

- Nois ella és l'Ade, és nov...

- Aidé- el vaig interrompre una mica més brusca del que pretenia. - Tots són iguals, primer t'atropellen amb la moto i minuts més tard ja ni recorden el teu nom - vaig afegir per suavitzar la primera part i no quedar tan brusca. Crec que no ho vaig entonar bé, volia que sonés com una broma però em fa l'afecte que em va sortir més com si li estigués retraient quelcom. Ho havia espatllat. Era massa d'hora per fer bromes, m'havia passat de confiança. Si ells ni podien entendre la broma perquè no sabien el que havia passat feia una estona a fora!!

Volia marxar corrents en aquell moment, m'ho estava plantejant seriosament , ja que segurament no tornaria a verure'ls. Aleshores algú, en mig d'aquell incomodíssim silenci, va riure una mica, i després algú altre, i algú més! Fins que tots plegats semblaven rient! Potser es reien de mi però això ja m'era igual. Vaig aixecar la mirada lentament de les meves sabates i els vaig anar mirant a la cara, un a un. Ara semblava que ja s'estaven asserenant.

- Hola Aidé - em va dir el noi ros donant-me un copet afectuós a l'espatlla - Em dic Ton.

- Ton, Dan... Tots teniu noms així de estranys? - havia d'aprendre a callar.

- Aidé no es que sigui molt comú tampoc - em va dir la noia que tenia just a davant entre rialles. Portava mitja cabellera pèl-roja recollida en un monyo idèntic al meu però vestia amb una mica més de classe. Portava una faldilla curta de quadrets i una samarreta de tirants per dins. - Jo em dic Lara - Va seguir,  ensenyant-me la seva preciosa dentadura amb un càlid somriure. - Espero que puguem ser amigues. - Vaig assentir quasi automàticament.

- I jo sóc la Cris - va dir la noia que portava una trena per acabar les presentacions.

- Així que aquest bèstia t'ha envestit amb la moto? - va dir la Lara.

- Era una exageració - vaig dir rient sorpresa per la seva pregunta- a passat molt arran meu això si, quasi caic de l'ensurt.

- Jo ja vaig dir que algun dia mataria algú, el que no pensava és que fos tan de pressa - feia broma la Cris.

- Aidé ja has mirat a quina classe et toca? Perquè soposo que faràs batxillerat artístic amb nosaltres no? - va canviar de tema el Dan fart que s'enrriguesin d'ell.

- Faré l'artístic sí, com ho has esbrinat? - dic confosa i contenta d'anar a la mateixa classe que ells.

- En aquest institut hi ha només tres batxillerats - va seguir el Ton - Els del científic, són tots uns bitxos raros.

- Els del tecnològic, que són tots molt friquis - va continuar explicant la Lara.

- I finalment nosaltres, els millors de tots.

- Els de l'artístic - van corejar com si portessin tota la seva vida esperant per aquell moment. No vaig poder evitar riure.