Hores Baixes

Capítol trenta-tres

Alexis

—Ostres, per fi arribes! —exclama un Adrià content. Tot i que no comprenc d'on surt aquesta efusivitat seva. L'últim cop que vam ser-hi junts, ens van fotre una pallissa. De fet, el cap encara em dona voltes d'ahir. Tant, que avui no m'he pogut drogar amb res, cosa que no passava des de feia anys.

Tot i així, sento com si el meu cap rodés, girant al voltant de moltíssima informació. Puc sentir la veu d'Adrià, fixar-me en la petita espurna de llum que es reflecteix amb malícia sobre els seus ulls, com els seus llavis es torcen formant un somriure burleta que tracta de dissimular per un somriure alegre i com mira al voltant de reüll, neguitós, com si esperés que amb mi vingués algú més. A més, l'Eli no hi és, el qual és estrany, ja que últimament, on ella hi és, ell també.

Tot això són sensacions que ja gairebé havia oblidat. Sembla que necessitaré una bona dosi quan arribi a casa.

—I Eli? Ha passat alguna cosa? —pregunto, impacient.

—No ho saps? T'has perdut bastant.

—Si parles sobre com tothom ens aclama com a herois perquè pensen que tractem de venjar la morta d'Estel, ja m'he assabentat, gràcies. Avui per primer cop m'han parlat i no era per demanar-me droga.

—I com se sent?

La pregunta em deixa sobtada.

—Com?

—Que com se sent que tothom pensi que ets una heroïna? —Adrià em mira amb complicitat, esperant que respongui.

—Doncs... no hi he parat a pensar, la veritat.

—Tens temps, doncs. L'Eli és amb el director, així que, o ens avorrim escoltant en Manel o aprofitem per conèixer-nos nosaltres dos. I com sembla ser que passarem més temps junts, millor la segona, no?

—Tu... què vols?

—Què vols dir?

—Que per què ajudes l'Eli. Per què t'impliques tant en això? Ahir mateix quasi ens maten i avui tornes a ser-hi aquí, com si res hagués passat. No té sentit, no és...

—Com una persona normal reaccionaria? —m'interromp ell, de sobte més seriós.

—No és el que volia dir, però sí. No sóc bona tractant amb la gent com l'Eli, així que prefereixo ser directa. El teu comportament és sospitós de collons.

—Suposo que tens raó... Però no és que tingui una gran causa, saps? No estic buscant l'assassí per venjança, ni tinc cap codi misteriós a resoldre com tu, ni cap motiu ocult com l'Eli. La veritat és que ni tan sols coneixia l'Estel abans que morís. Però, pel que he vist, tothom que l'envoltava l'adorava. Tenia un nòvio que l'estimava tant que ara està destrossat, i una millor amiga que des que la va perdre s'ha tancat al món.
I no sé... això em fa sentir malament per no haver-la conegut. No sé si ens hauríem portat bé, però ara ja mai ho sabré, i aquest "mai" em cou per dins. Potser és una tonteria, però de petit no vaig tenir amics, més aviat el contrari. Ella, en canvi, sí. I saber que una vida tan valuosa com la seva s'ha acabat... em fa pensar que, si la meva, que val molt menys, encara hi és, el mínim que puc fer és intentar descobrir per què.
No sé si té sentit... però és el que sento.

—És a dir, que perquè l'Estel et semblava una persona bona i amable, sents que la seva mort és injusta?

—Bàsicament.

No ho acabo d'entendre, però té massa sentit d'alguna manera. Suposo que així és com es sentiria una persona normal en assabentar-se de la mort d'algú, no com jo, que m'he marginat tant de la societat que de vegades penso si encara podria formar-ne part.