Hores Baixes

Capítol trenta-dos

Joana

Aquesta sala blanca em torna boja.
És avorrida, llisa, monòtona. Una paret de rajoles blanques, on el so rebota, com si algú parlés amb tu. El primer dia va ser divertit, ara em sento com una boja.
O potser sóc una boja?

L'aire de la sala es torna més fred de cop. Ell és aquí.

L'única persona en aquesta maleïda ciutat amb suficients recursos per comprar el centre de menors i entrar-hi i sortir-ne quan li doni la gana.
La persona que va fer possible que aquest lloc es tornés la meva llar de joguines.

Ell va vestit amb un tratje negre, com de costum. Corbata i arnés inclosos. El so del repicar dels seus passos pel terra llis retrona per tota la sala sumida en silenci. Jo simplement em quedo estirada al llit. Estic massa còmoda com per moure'm i el temps en què em feia falta aixecar-me per saludar la gent ja queda molt enrere.

—Joana —em diu, amb la seva veu parsimoniosa, calmada—. Tot va exactament com havíem acordat. El públic s'ha tornat boig pel producte.

Em dono la volta, per quedar-me de cara a ell. Els guardes de seguretat, els que suposadament haurien d'impedir que ell fos aquí, ara s'amaguen rere la porta, vigilant que ningú ens molesti. Se'm fa graciós.

—Òbviament que funcionaria —dic, mentre em canvio de posició al llit, mentre m'estiro entre els llençols de seda que em va regalar—. Si el Dr. Canalda va ser capaç de quasi completar la fórmula i era així d'estúpid, com creus que podria fallar jo?

Ell somriu. Es puja les ulleres amb suavitat, amb una mà repleta d'anells i un tatuatge del símbol de l'euro imprès a ella. Aquesta marca només és per deixar clares les seves intencions de manera clara i senzilla, recordo que em va explicar en una de les tantes converses que hem tingut aquests darrers anys. Ell l'únic que vol és allò que li pugui aportar diners. Tants com siguin possibles.

—Però ara les proves ja no avancen més. Necessitem donar el següent pas, seguir drogant gent i analitzant els resultats no és prou. És hora d'iniciar el dispositiu.

Ah, clar. El dispositiu, què si no? Ha estat prou pacient, em dic. I és que una feina com aquesta és el que m'ha mantingut distreta d'ençà que vaig entrar aquí dins.
—Clar que sí, home! —dic amb entusiasme. I és que la sola idea de provar la meva nova joguina m'excita—. Però ja saps quina és la pega, oi?

—Necessitaràs subjectes de prova. Ho sé. Però d'on penses treure voluntaris...?

—Voluntaris? —l'interrompo bruscament—. No em facis riure, Monsieur Argent. Ja tinc els voluntaris, tot i que ells no ho saben. S'han ofert a participar, però encara no són conscients del gran sacrifici que faran per nosaltres.

—Digues-me qui són.

Ah, aquest home. Puc percebre les seves intencions des d'una hora lluny. Està impacient.
I jo també, no mentiré. Portem massa temps en això com perquè ara a certa persona se li ocorri començar a matar els meus subjectes. Pensava que tardaria més, que teníem més temps. Havies de començar a matar-los just ara? Em poso furiosa només de pensar en tot el que podria sortir malament per culpa seva. Hauré de parlar amb tu, em dic. Però clar, si parlo amb tu, em mataràs, em dic. Necessito un as sota la màniga.
I molt aviat l'adquiriré, em dic. És hora de collir el que he estat sembrant.

—El Somriure Carmesí, Elisabet Arasa. El Tigre Negre, Cristian Duran. La Forjadora, Alexis Romero. La Mestra de la Peresa, Mireia Gallart. L'Eco, Damià Serrat, i Paraula i Xifra, els germans Albert i Núria. Suposo que l'Enzo queda fora del tracte, oi? Doncs porta'm a canvi algú que creguis que té potencial. Ja m'entens.

Monsieur Argent em mira, relaxat. Sap que els noms que acabo de nomenar són tots trets del diari del Dr. Canalda, d'on estem basant les nostres investigacions i a qui encara no hem estat capaços de trobar.

—Enzo és un actiu molt valuós per al Purrain. Pel que fa als altres, enviaré els meus homes a per ells.

—Els que enviïs a per ells, més val que siguin dels millors que tingueu. Només és una petita advertència.

—Què coi us ensenyaven en aquella escola? —diu, divertit. Ara té curiositat, puc llegir-lo com un llibre obert. I l'entenc perfectament. Quin tipus de nens de disset anys han de ser, perquè una màfia requereixi enviar els seus millors homes a per ells?

—Menys del que et penses —dic, forçant un somriure.

—De totes maneres, mai entendré la obsessió que teniu els de La Futura pels sobrenoms. No éreu ja prou especials, que necessitàveu fer-vos veure encara més?

—No són sobrenoms, Monsieur. Són Títols. Com els títols que atorgaven a l'edat mitjana.

—Bajanades és el que és —diu ell. Però, al cap d'uns segons, es gira, curiós—. I quin Títol és el teu?

Apreto els llavis amb força, evitant desfer el meu somriure fals.

—Constructora de Somnis.

Monsieur Argent marxa de la meva habitació, satisfet. Jo espero que marxi per deixar de dissimular. Quan per fi sento que estic sola, m'aixeco del llit i esbento tot el que trobo contra la paret i el terra, trencant-ho tot.
Merda, merda i més merda.
Pel meu cap, només sona la mateixa frase:

"Perquè hauràs de ser tu, qui faci realitat els nostres somnis, seràs la Constructora de Somnis."

Els guàrdies entren per aturar-me, però massa tard. En aquesta habitació ja no queda res intacte. Ni objectes, destrossats en un intent d'aturar les llàgrimes que em cauen pels ulls, ni jo, que cada cop perdo més cordura pels malsons del que vaig fer, ni ells, que han refusat les seves obligacions per simples monedes.