Hores Baixes

Capítol trenta-cuatre

Elisabet

-Per això Mascarell va fer aquell comentari, per poder fer-me fora de classe i robar-me la llibreta. - Comento amb Rovi un cop fora del despatx del director, posada al dia per ell i després d'haver comprovat el meu calaix sota l'escriptori. - Dupont sap més del que em va dir, com jo pensava, i té por que jo ho descobreixi.

-I ara què penses fer? - la pregunta de Rovi és la mateixa que la que m'ha fet fa unes hores. Dit d'una altra manera: "continuarem amb la investigació?". Si sóc sincera, no ho sé. Ja he guanyat tot el que necessitava del tracte amb Dídac. Tinc la ubicació de Leo, no tinc més raons per continuar, penso mentre recorrem els passadissos de l'institut. Per un moment, la meva bombolla de pensaments explota, deixant-me entreveure la realitat. I quina és la realitat? Que ara tot ésser vivent d'aquesta institució em veu com una heroïna. I ho sé per la meva conversa amb el director, qui en certa manera m'ha estat agraït que jo donés un pas més enllà que la resta, i estava convençut que si treballava amb la policia podria arribar a ser de molta ajuda. També m'ha preguntat si aquest és el camí que vull emprendre.

De nou amb la maleïda pregunta, penso. I ara també, pels passadissos on passem, puc veure clarament les cares dels estudiants, que ja no dissimulen i em miren d'amagat, sinó que ara se'm queden mirant amb satisfacció, admiració inclús. La gent està boja, penso.

Però vulguis o no, això només afegeix pressió sobre mi. I no m'acostumo a aquesta situació. Preferia que tothom callés quan passava i no s'atrevissin a parlar-me.

"Mentida"

"Mai podràs ser una més, a qui pretens enganyar?" Les paraules que Maruny em va dir fa anys em ressonen amb força. I té raó. Per mi ja és massa tard. Per a ells en canvi, no. Els de la Futura continuaran morint si jo no faig alguna cosa.

-Hem de recuperar aquesta carpeta, sigui com sigui. Segueix-los i averigua on la deixen, però si es posa massa perillós, torna.

-Així que estem de tornada? Genial. - Rovi és incapaç d'ocultar l'alegria de la seva cara. Se'm fa curiós, normalment la gent expressa molt amb la seva cara, una mescla de tot el que senten, però ell expressa únicament el que sent en el moment. Suposo que això significa que és més honest que la majoria de gent, em dic.

-Ah, i Romero, on l'has deixat? Hem d'anar a la funerària? Digue'm que és morta, va. Una alegria avui no aniria malament.

-És a recepció. La secretària m'ha dit que la deixés on els sofàs.

-Ah, vaja decepció. Doncs quedem així, avisa'm tant bon punt sàpigues alguna cosa.

Em despedeixo d'ell i vaig a secretaria. La sala en concret on es troba Romero és on s'atenen les visites quan venen nous estudiants o famílies que volen visitar l'institut, on normalment no deixen passar els estudiants. Si Romero és aquí és perquè la secretària es pensa que és amiga meva. L'avisaré que el pròxim cop l'enterrin viva. A veure si així deixa de seguir-me allà on vaig.

Entro a la sala, il·luminada només per l'escassa llum que aconsegueix travessar les cortines, les quals han estat desplegades per evitar molestar a la noia que s'aposenta estirada sobre el visiblement còmode sofà vermell de la sala. M'acosto procurant no fer molt de soroll, Rovi m'ha explicat com l'ha vist desplomar-se i no m'agradaria interrompre la seva recuperació. Capaç se li moren les poques neurones que li queden i m'endossi a mi la culpa. Silenciosament i amb cura, m'assec al costat lliure que queda del sofà. Tant de bo poder ser ella en aquest moment, dormint plàcidament, lluny de tots els mals de caps que a mi m'assetgen en aquest precís instant. Lluny de totes les decisions que em toca prendre. Perquè sempre sóc jo qui ha de decidir tot, em dic. Detesto prendre decisions, detesto que tot depengui de mi i només de mi. Però detesto més no tenir el control de la situació, em dic. Per això, sóc incapaç de deixar que ningú altre s'encarregui del que jo sóc capaç de fer. I això sempre em porta a aquestes situacions. Exaspero, frustrada. Si no estigués traumada per culpa de Maruny, molt probablement no seria una obsessa pel control. Però ara sóc qui sóc, i toca seguir endavant per aquest camí ple d'espines en què jo sola m'he endinsat.