Hores Baixes

Capítol trenta

Josep

Corro pels vells carrers de Tortosa que ja quasi s'havien esborrat de la meva ment, mentre amago la meva cara sota la gorra negra que porto, evitant creuar mirades amb ningú. I és que la policia em busca i la situació se'm fa tan irreal que sento que sóc en un somni. Sóc un fugitiu de la policia buscat per assassinat, caminant pels carrers de la ciutat on he viscut tota la meva vida. D'alguna manera no se sent real.
Però ho és.

Arribo fins al carrer del darrere de casa de Carmen i, vigilant que no em vegi ningú, escalo per la canonada d'aigua que arriba fins a la seva finestra. Carmen i jo portem anys sent amics i, quan ens escapàvem per anar de festa o em quedava a dormir d'amagat, sempre usàvem aquest conducte. Els bons temps, penso. Quan l'Estel era viva.
Mentre escalo, penso en el que em va dir Elisabet. Que l'Estel va morir amb una criatura al ventre. Per què no m'ho va dir? Acàs m'ho volia dir aquella nit? Ara mai ho sabré. Em quedaré amb el dubte d'un nen a qui no vaig saber protegir.

Finalment arribo fins a la finestra de Carmen, i em disposo a obrir-la, quan un pensament em ve al cap. I si ella també ho sabia? Ha de saber-ho, eren inseparables. Però se suposa que nosaltres també ho érem, penso.
"Pensar-hi no em donarà respostes."

Obro la finestra i em quedo al replà d'aquesta, observant el desordre del matador al qual acabo d'entrar. I és que això és el que sembla l'habitació on sóc ara mateix.

—Josep...? —em crida una veu trencada.
Em giro per trobar-me amb un aspecte de la meva amiga que no esperava veure mai. Desnodrida, amb bosses als ulls, els quals estan vermells de tant plorar, i feta una bola a un racó de l'habitació. La veig i penso: que poca cosa que et veus, nena. Tu, que sempre t'esforçaves en fer-te veure per sobre dels altres amb la millor imatge que et creies capaç, i en això t'has convertit ara.

"I en què t'has convertit tu?" penso per a mi mateix.

—Sento venir per la finestra, però com comprendràs, no podia entrar per la porta principal.

—Ho comprenc... Però què fas aquí? —la seva veu s'ha tornat aspre, ronca. Puc dir que fa temps que no s'esforça a parlar.

—Necessito saber... He de saber per què l'Estel em va ocultar que... —la veu se'm trenca en aquest punt. Ni tan sols li he preguntat com està i ja estic anant directe al gra. Però és que ara mateix sóc incapaç de pensar en cap altra cosa—. Que estava embarassada. —Acabo finalment. Pronunciar aquestes paraules fa que alguna cosa m'atravessi sencer. Un dolor amb el qual ja estic familiaritzat. El dubte.

—Ella... ella volia dir-t'ho —pronuncia suaument, forçant la veu—. Però jo... jo vaig fer el que sempre feia. Em vaig posar gelosa, em va entrar la inseguretat i li vaig transmetre a ella. Vaig fer que ella no se sentís capaç de dir-t'ho...

No em crec el que estic sentint. Per què? Per què no deixaries que la meva nòvia, la persona per qui subjectaria el cel, em comentés sobre un tema tan important?

I de sobte, ho comprenc tot. Gelosia, ha dit.
Els comportaments distants d'ella, els seus silencis, les mirades, els tocaments, cada paraula, tot se'm passa pel cap en un instant, revelant-me els sentiments que Carmen ocultava per mi. No. Que jo m'havia ocultat a mi mateix per no voler saber-ne res.

—Tu... —dic, encès per la ràbia.

—Ho... sento —diu ella, cobrint-se el cap amb les mans, espantada per la meva reacció. Espantada de... mi?
I llavors em veig. Reflectit al mirall de cos sencer que Carmen té a la seva habitació. Veig un noi que no reconec. Algú que s'assembla a mi, però no sóc jo. Algú que porta la roba destrossada i bruta, ensangonada. Algú que té els nusos de la mà pelats i amb els nervis al descobert. Algú que té una mirada penetrant, amb uns ulls enrogits, plens de lleganyes, i una mirada tan afilada que sento que el mirall es partirà en dos. Qui és aquesta persona?

"Ets tu."

"Jo no vull ser això", penso.

"Però això és el que l'Estel ara necessita. No el dèbil de tu que la va deixar marxar. El nou tu."

I té raó. Josep va perdre l'Estel.

Aquest nou jo pot venjar-la. A ella i al meu fill.

I amb aquest pensament, surto furiós de l'habitació de Carmen, amb encara més fúria de la que tenia en entrar.