Hores Baixes

Capítol trenta-un

Marc

-Com m'has trobat? - em pregunta el noi romanès de l'última vegada. Ens trobem al seu amagatall, just després que els altres nois amb qui hem tingut la baralla marxessin.

-Vaig demanar a Lluna si sabia res. Al cap i a la fi, tu i el Tigre sou millors amics.

-Es suposa que ho som. - diu ell, irritat. Em sembla que el comentari no li ha sentat gaire bé.

El veig diferent de quan ens vam conèixer, tot i que ja m'ho esperava. La seva nòvia va morir fa no res. Però el canvi ha estat brutal, com la nit i el dia, em dic. L'altre cop vaig veure en ell un noiet amable, que es preocupava pels seus amics i que s'alegrava que no em donessin una pallissa. I ara el que em trobo és una versió de Batman adolescent, consumit pel desig de venjança. Imposa bastant de respecte, la veritat.

-I què has vingut a fer aquí? - la seva veu, abans tranquil·la i sosegada, ara és brusca, greu i tallant.

-Ajudar. No sé com, però és la meva filosofia retornar els favors.

-No t'enganyis. - diu ell, apropant-se a mi i mirant-me amenaçadorament. - No et vaig fer cap favor. Estaves en el meu camí aquell dia i simplement te'n vas lliurar. No sé per què Cristian volia fotre't una pallissa, però si fos per mi, que faci el que vulgui amb tu. Tu i tot el relacionat amb ell us podeu anar a la merda profunda.

No entenc a què ve això ara. He vingut amb les millors intencions de les que he estat capaç, convençut que podria ajudar d'alguna manera, i en canvi això rebo en resposta? Quina merda.

-Mira, et dec un favor, ho fessis de manera conscient o no. Quan t'adonis que ni tan sols Batman treballava sol, m'avises. No estic per aguantar actituds.

Enfadat i cansat, marxo del lloc. No rebo cap resposta per part seva, ni tampoc l'espero. No sé què collons esperava al venir fins aquí, però no això.

Torno cap a casa amb el cap fet un caos, pensant entre el que vull fer, el que hauria de fer i què és el correcte. M'estiro sobre el llit, esperant dormir-me una estona i refredar el cap. Ni m'adono de quan el son s'apodera de mi, però sí de quan aquest m'abandona. I és que, com de costum, no hi ha un moment de tranquil·litat a la meva vida. Apareix Lluna, enfurismada, despertant-me de males maneres.

-Es pot saber en què cony pensaves? - em pregunta, tan directa com sempre. I és que a aquestes altures ja deu haver-se assabentat de per a què volia trobar el noi romanès.

-Ara què et passa?

-A veure si ho entenc. Et salvo el cul del meu nòvio, qui et vol mort, i no se't ocorre cap altra millor idea que anar on el seu millor amic, a qui se li acaba de morir la nòvia?

-Sí. - sé que les respostes curtes com aquesta la posen nerviosa, i ho faig expressament.

-Tu ets conscient d'on t'estàs posant? Josep és l'únic amb qui Cristian sempre diu que podria competir. Saps el que això vol dir, oi? Què faré si un dia tornes a casa en una bossa? No penso assistir al teu funeral, t'ho hauràs buscat tu tot sol.

-Qui és Josep? - pregunto, confós.

Però la meva germana només posa els ulls en blanc i simplement esbufega, com si acabés de dir la tonteria més gran del món.

-Tu ets conscient del que em suposa protegir-te?

-I tu n'ets conscient que no t'ho he demanat?

En escoltar això, ella se m'apropa ràpidament, com una tigressa s'abraona sobre la seva presa. Els seus ulls se'm claven com agulles.

-Tu no ets conscient d'amb qui t'has buscat problemes, oi? Et persegueix el puto Tigre Negre, Marc. L'he vist deixar fets merda a gent fins i tot més talentosa que tu. I en aquell llavors no era personal. I tu vas i toques a un dels seus. Em pots explicar què collons et passava pel cap?