Hores Baixes

Capítol trenta-cinc

Marc

De nou, no sé què hi faig aquí.
He entrat d'amagat, ja que a la mínima que algú em reconegui sóc home mort.
Abans això era zona neutra, però Cristian és pràcticament el guanyador, per la qual cosa això s'ha anat convertint en zona dels Tigres.
I és que el lloc on em trobo ara és la gran arena, on se celebren les Proves del Delta. El gran torneig on un cop hi vaig participar i l'origen de tots els meus problemes.

I què hi fas aquí, em preguntareu. Molt bona pregunta. No ho sé.
Però avui és la final i d'alguna manera el meu cos m'ha portat fins aquí. A observar, tot i que ja tots sabem qui guanyarà.

I és que ningú s'imagina el Tigre Negre perdent una baralla. Simplement som aquí per presenciar el moment de la seva victòria.

M'ajupo vigilant que ningú em reconegui, però les meves preocupacions són infundades; si algú em mirava abans, ara tot el que mira és l'arena, on els dos lluitadors de la final es troben. L'altre noi és també el cap d'una banda, més gran que la dels Tigres Blaus. Això pràcticament s'ha convertit en una disputa territorial.

L'àrbitre indica l'inici del partit i ni dos segons després, els dos contrincants ja s'aboquen l'un sobre l'altre. La lluita és fluida, però per a res intensa. El control de la baralla és des del principi del Tigre. Però aquests moviments que utilitza... no els hi havia vist fer mai. I jo era un gran fan del Tigre, bé, abans que comencés a besuquejar-se amb la meva germana. Em sabia les seves tècniques més famoses i els seus moviments. Un noi misteriós que havia aparegut de cop als carrers, guanyant-se un nom al irrompre en les baralles i assetjaments dels molts imbècils que ronden Tortosa. Quasi bé com una mena d'antiheroi. La història de com es va fer càrrec d'una banda llatina de més de trenta persones ell sol és digna de celebració. Després d'això, la gent que l'admirava i respectava va començar a seguir-lo i sense ell proclamar-ho mai, la banda dels Tigres Blaus es va formar al seu voltant, erigint-lo a ell com a líder indiscutible. Digne d'admiració.

"I com una persona tan digna i respectable ha acabat volent-te mort?" Em preguntareu. Doncs bé, la resposta és ben simple. Vaig creuar la línia. Una línia que ja portava temps roçant. I ara, doncs tinc el que em mereixo.

Tornant a la baralla, precisament perquè conec bé el Tigre Negre, sóc capaç de dir que la manera en la qual lluita ara és diferent. Més... lliure, si ho pogués descriure d'alguna manera. El veig més àgil, més elàstic. Els seus moviments són més seguits i coordinats del que ja eren abans, més fluids. Els seus ulls són més atents al seu contrincant, com si ignoressin tot el que l'envolta i es concentressin únicament en ell, el seu moviment, i el sac de boxeig en què s'ha convertit el seu contrincant. Un estat de concentració extrem.

El que em faltava, em dic. Que el meu enemic s'enfortís.

La resta de la baralla no s'allarga massa. L'altre noi cau estès a terra, cansat i derrotat, incapaç de mantenir el ritme del seu rival. L'àrbitre comprova l'estat en què es troba i finalment declara la victòria. Em preparo per marxar, satisfet que almenys la persona que m'ha de matar sigui la més forta, quan de cop, un silenci espectral seguit d'un crit que em recorre el cos com un calfred m'atravessa.

—MARC GARCIA!

Aquest sóc jo. Això és el que diria normalment, però en aquest mateix moment vull cridar als quatre vents que no, que em confonen amb algú altre. Vull poder canviar la meva cara, la meva veu, alguna cosa que em faci no ser jo. Però ni tinc poders màgics ni bona sort. Em dono la volta, per trobar-me amb un estadi ple de Tigres mirant-me amenaçadors, preparats per abalançar-se'm al damunt al més lleu moviment.

—Mireu qui tenim aquí! —crida el Tigre Negre. La seva cara expressa satisfacció. Està begut de poder per haver guanyat les Proves del Delta i no pot creure's la seva sorpresa que la persona que ha de matar es trobi a l'estadi. Deu creure que és el seu dia de sort.— Ni més ni menys que Marc Garcia, gent.

I ja està. El següent que transcorre són breus imatges molt violentes on nombrosos Tigres enfurismats em cacen i em porten cap al centre de l'arena, mentre, sense dissimular, em van omplint el cos de blaus.

—Què vols ara, Cristian? —dic, amb una veu cansada.

Ell es mostra impassible. Els seus ulls ja estan clavats en mi, com una fera que ha trobat la seva presa i no pensa deixar-la escapar. Merda.

Ell s'abaixa sobre meu, sense donar-me marge a esquivar-lo o escapar. Els seus cops són encara més ràpids del que recordava, i clavats a la pell, encara més forts. Veig el seu somriure psicòtic que se li dibuixa a la cara sempre que troba una lluita interessant. Tracto de defensar-me, de tornar-li els cops, però és inútil. Jo potser tenia talent com a boxejador, però ell és un geni. No hi ha res que pugui fer.

Poc a poc, els cops cada cop fan menys mal. La vista se'm torna borrosa, la respiració s'entrebanca amb la sang i es dificulta. Els ossos cruixen, cedint al pes dels seus punys. L'equilibri desapareix i el sentit de la direcció es trastoca. Ni tan sols sento com el meu cos impacta amb el terra, ni el pes d'ell damunt meu quan continua colpejant-me. O les seves paraules, tot i que puc endevinar molt bé què diuen, ja que, què més hauria de tenir a dir-me en aquesta situació?

—Això és per Joel, cabró.

Venjança. Justa i inequívoca. M'ho mereixo.

La meva consciència es va esvaint fins al punt en què tot es torna borrós, com un record llunyà. Ja ni sento el meu cos com a meu. Només sento fred, un fred intens que em recorre.

És així com es sent morir? M'esperava alguna cosa més agradable, la veritat. Però només veig una foscor eterna que busca empassar-se'm i un fred mortal.

Tot i que per a què haurien de ser càlids, els braços de la mort? No és com si ho necessités. És la mort, al cap i a la fi.

—PARA! PARA TROS D'IMBÈCIL, PARA!

De cop, sento que algú crida, desesperada. Reconec la veu. Lluna.

Deixa-ho estar, dic mentalment. Queda't amb ell. Ell sí que et valorarà i no et farà sentir ferida, com he fet jo unes hores abans. I és que si tinc un únic penediment abans de deixar aquest món, és no haver-li dit que és mentida. Que tot és mentida i que sóc jo l'imbècil a qui hauria de cridar. Que he dit coses en el fulgor de la ràbia, però que és i sempre serà la meva germana.

Però ara ja és massa tard.

Perquè fins aquí he arribat. Ningú escapa de la mort, i menys jo, que l'he estat buscant.