Cada vegada que respires 2a part

Capítol 23, 8a part: Khi, Què coi t'has pres?

31 d'agost de 2011

En Jordi havia estat intentant parlar amb la seva filla sense aconseguir-ho en cap de les temptatives. La primera opció per contactar-hi era fent ús del telèfon fix, ja que d'entrada desconeixia el nou número de mòbil al qual la nena s'havia donat d'alta. Què hi és la Míriam? Era la primera pregunta que ell formulava quan una mà femenina decidia respondre a la trucada, potser perquè no s'havia fixat en el número de qui trucava, en Jordi, o perquè li divertia jugar el joc de tu parla a través del meu filtre, que jo no et permetré que accedeixis a una filla que no et vol ni veure. La pregunta, Que hi és la Míriam? , quedava suspesa en un espai intemporal que no mereixia ser presa gaire en consideració, ara que ell no formava una part integrant de les seves vides i que la seva economia era en procés de fallida. La Isabel, sempre era ella, despenjava i semblava reflexionar durant uns segons abans de respondre un lacònic: No, no hi és, forçat per les circumstàncies. Està bé? Podries donar-li records de part meva? eren subcarpetes d'una conversa sense interès que la seva exdona, evidentment, no es prenia la molèstia de contestar. El clic de penjar precedia el so comunicant de la línia. Ella havia tallat la comunicació.

Una altra variable era la possibilitat de deixar un missatge al contestador automàtic que s'obria amb una veu masculina impersonal, sense trets remarcables. En aquests moment no som a casa. Deixi el missatge després d'escoltar el senyal. Piiip!! Sóc el papa, només et truco per saber si tot va bé per aquí. Suposo que sí. Em faria molta il·lusió parlar amb tu, encara que només sigui uns minuts, però imagino que estàs ocupada. Si pots fer-me un truc... Eren paraules d'un text que definien amb brevetat una sola premissa: et trobo a faltar ; un sentiment que ell no gosava articular en paraules per por. En diverses ocasions li havia sobrevingut el pensament que mentre ell estava enregistrant el seu missatge, després d'aquell odiós Piiiip! que li tancava les portes a parlar de tu a tu amb la Míriam, la Isabel l'estava escoltant acompanyada per un altre home. Potser brindaven amb una copa de cava davant dels finestrals del balcó, tot fent conya del patetisme de l'exmarit, malalt mental amb evidents símptomes d'un depredador de menors que per fi havia rebut el seu Karma quan la seva principal víctima havia fugit atemorida del seu costat. O molt pitjor encara, malgrat ser una possibilitat lògica després de la duresa amb què s'havia vist forçat a acomiadar la seva filla del pis, que la nena l'escoltés sense tenir la intenció d'aturar la gravació per connectar directament amb ell. Un missatge que devia parpellejar amb l'indicador vermell del telèfon i , que en cas de ser escoltat per algú, seria eliminat prement-ne el botó indicat perquè es donava per fet que sota cap concepte seria respost. També va enviar e-mails. D'entrada, dos o tres. En calent li havia dit molts disbarats que no pensava i sabia que ella estaria furiosa amb ell, motiu més que suficient perquè els eliminés directament quan veiés la seva adreça electrònica en la safata d'entrada del correu. Però havia de fer alguna cosa, no podia no fer res. Després, passat el marge de la primera setmana, en va reduir la intensitat a un mail diari. Era escabellat imaginar que potser se'n llegia algun? o senzillament els llençava sense contemplacions a les escombraries virtuals? I si els catalogava com a Spam per no haver de visualitzar el seu nom imprès a la pantalla del correu? Mai li'n va respondre cap.

Què li quedava per fer? Un últim recurs: anar al seu pis que estava situat, de manera molt oportuna, a l'altre extrem de la ciutat. Un bus combinat amb una línia de metro que creuava tot l'entramat urbà fins arribar a peu de carrer. En sortir a l'exterior, el primer cop , com que anava força desorientat, es va servir del google maps per ubicar-se. L'edifici era a cinc minuts de la sortida del metro. Un passeig en què es va haver de fixar bé en les indicacions , en els noms de les plaques de cada carrer i en la numeració dels portals, fins a trobar-lo. Un edifici d'obra nova. Número 16 del carrer Laberint , primer pis, primera porta. Tot era qüestió d'afrontar el darrer pas: prémer amb delicada insistència l'intèrfon durant un període mínim de temps. El suficient i necessari per indicar que hi havia una persona a baix, esperant. Picava un, dos cops, no més. Llavors ell alçava la vista buscant-la. Ella era allà? A vegades tenia la sensació que es movia una cortina. Una mà apartava la tela per mirar un segon. Cap al tard, amb els llums oberts, una ombra que es movia. Uns ulls que el sotjaven? Ell no insistia i marxava. Cada vegada, tanmateix, va anar espaiant més les visites a un edifici que sempre tenia les portes tancades per a ell. No volia ser aquell home que et pressiona a tothora i a qui acabes avorrint només de sentir la inicial del seu nom. Mai va rebre cap senyal o indicador que hi hagués ningú a casa, si més no aquesta era la tendència més generalitzada que definia la imatge que volien donar les seves dues ocupants, excepte en algunes franges horàries específiques on prevalia la seguretat que eren al pis i que no el pensaven obrir. De la Isabel, podia entendre-ho , però de la nena... No li podia concedir ni un minut per explicar-se? Si la seva dona no l'hagués posat entre espasa i paret, si ell no tingués la ment tan enterbolida per l'angoixa, les coses haurien pogut anar diferent. Finalment , però, ho havia acabat comprenent: per a la seva filla, ell ja no existia com una entitat viva, sinó com un record deslluït del que havia sigut en un altre temps quan els diners queien a cabassos i la realitat podia ser acolorida per una àmplia paleta de pintor , sense les limitacions bicolors del blanc , el negre o com a molt el gris.

De retorn cap a casa, un llarg recorregut del transport metropolità amb transbordament inclòs, la ciutat de punta a punta amb moltes parades per pensar. El mòbil, mort, per molt que l'encengués. Cap trucada de feina, cap trucada d'ella. Connexió a internet amb la clau d'accés al seu compte gmail. Safata d'entrada amb un nivell d'interès sota zero: propaganda que seleccionava per eliminar, factures. Decepció. Arribaria al seu pis baldat i amb la sensació que es perdia enmig d'un espai tan grandiós, per a una sola persona amb un gos, que el sentiment de solitud s'incrementava entre tantes estances buides. N'escolliria una, l'habitació que havien compartit i es quedaria quiet fins que es tranquil·litzés. Segurament no tindria gana, no soparia. Donaria de menjar el gos, el trauria de passeig. De matinada, cansat de donar voltes damunt del llit sortiria a la terrassa, amb la ment asserenada després de moltes hores de mantenir les reflexions en repòs. No pensar, com una forma d'evasió. Que idiota, com vols que ella et vulgui tornar a veure amb el que li vas arribar a fer! , es repetiria. Ara ho entenia? Es va mocar amb un tros de paper higiènic que havia agafat del lavabo. Prou plorar. Demà seria un altre dia, ho tornaria a intentar.

El de la imatge és en Jordi.

 Continuarà...