Cada vegada que respires 2a part

Capítol 24, 14a part: Psi, Cada vegada que respires.

Continuació 19 d'octubre de 2011

matí

La Isabel l'havia desarmat. Allò era l'últim que en Jordi es podia imaginar possiblement. De fet, ni ella mateixa tenia gaire clar per què volia saber-ho ja que per molt coherent que fos la contesta que se li donés no canviaria les coses, però sí que li permetria a respondre a l'enigma més ben guardat des de feia vint anys: Per què ella, i no una altra? Sense pretendre-ho, el pensament se li va amorosir per la nostàlgia. Va tornar enrere quan encara era jove i tenia uns ideals a la vida: noi coneixia noia, s'enamoraven, tenien fills i vivien feliços fins a sempre més, com a les pel·lícules romàntiques que s'empassava mocador en mà cap de setmana sí, cap de setmana també.

- Recordo quan et vaig veure entrar a la pista. Em vas impactar, com a totes. Hòstia amb el foraster! Vaig ser l'enveja de mig poble, t'ho pots creure?, jo, a qui no em fotien ni cas els nois! Les amigues, inclús les que no ho eren tant, les conegudes, o les veïnes, feien rotllana a la plaça Major amb mi perquè volien saber de tu; com es diu? , quants anys té? , d'on és? , com és de caràcter? , quins gustos té? fa bé els petons, és carinyós amb tu? Si hagués sabut el que sé ara, hauria girat cua quan te'm vas acostar.

- Això queda tan lluny, Isabel!

- Continues sense respondre'm!

- La veritat, no ho sé. _ en Jordi es va remoure nerviós al banc de fusta. Era més fàcil mentir, eludir la resposta sense entrar en detalls. _ Però no tot ha estat tan desastrós, no? Alguna cosa vam fer bé. Tenim la Míriam, ella compensa el nostre fracàs com a parella.

- La Míriam! Curiós, mai l'he sentida meva! Ja des de ben petita, només tenia ulls per a tu._ Es va aixecar. N'estava farta, d'aquell diàleg d'idiotes que no duia enlloc. _ Serà millor que me'n vagi.

D'improvís, a mig diàleg, ella se n'anava? Que fort! , no li interessava gens la nena _ va pensar en Jordi que va preferir agafar-s'ho amb filosofia i no posar-s'hi pedres al fetge. Si era el que ella volia! No era allà per aturar-la si volia marxar, ni per fer-la reflexionar sobre el missatge que estava donant.

- D'acord. _ ell es va posar dempeus amb les mans a la butxaca. No sabia si havia d'acomiadar-la amb una encaixada de mans o amb dos petons a la galta o no-res. Que ella marqués el següent pas. _ Que vagi bé.

- Igualment. _ la Isabel va fer un gest d'adéu amb el cap i va començar a passar_ Faig tard. _ es va aturar de cop, com si s'hagués oblidat de comunicar-li un detall important. _ Per cert, on treballo obriran un centre dental a prop del meu poble. M'han ofert el lloc i he acceptat. M'hi traslladaré a finals del mes vinent.

- Vaja, els teus pares estaran contents! Me n'alegro per tu.

- Sí, bé... crec que ja he viscut prou disbauxa aquests mesos i necessito tornar-me a ubicar en el món. Centrar-me en altres paraules. Bé, ara sí que me n'he d'anar. Eh, cuida de la nostra filla! _ va somriure, li va sortir així, per inèrcia, i va desaparèixer avinguda enllà.

El de la imatge és en Jordi.

 Continuarà...