Cada vegada que respires 2a part

Capítol 22, 33a part: Fi, Observant darrere el teló.

17 de juny de 2011

Era la primera vegada que sortia a comprar sol a l'hipermercat; sempre que hi havia anat era amb el paper de comparsa de la família, com un afegit. Era un simple acompanyant que deia sí a tots els capricis, que pagava quan arribaven a la caixa , que sobretot carregava i descarregava les bosses del maleter al cotxe i d'aquest al pis. No es coneixia l'espai, ni on eren cadascun dels productes , per la qual cosa anava força perdut. La Isabel era un desgavell, els feia voltar sempre amb el carro ple d'una punta a l'altra de la gran superfície segons li venia al cap un nou producte que els faltava perquè odiava fer llistes, per molt que després se n'hagués de lamentar. Ens hem deixat això o allò o allò altre, rondinava després. I ja li podies repetir que s'ho anotés tot en un full per no tenir descuits, que amb la immediatesa que li entrava per una orella li sortia per una altra! Ell ho pensava enfocar diferent de bon principi. Començaria pel primer passadís i els aniria seguint tots, per ordre, de manera correlativa, mentre anava revisant el que hi havia anotat al paper. Producte trobat, verificació de la data de caducitat, comprovació que l'envàs estigués en perfecte estat, no abonyegat en les llaunes, sense forats en els paquets, o esmicolat en el cas de la xocolata, comparativa de preus, i per damunt de tot recerca d'alguna oferta. Localitzat, en procés de compra, al carro! Una creu al costat de la paraula del llistat, o una F de fet; una cosa menys! Poca gent circulant pels passadissos. Era relativament aviat. Comprar el relaxava. Li mantenia la ment desperta i l'entretenia. Com a mínim l'ajudava a desconnectar de la pressió diària. Estava millor? Així ho creia. Els únics moments en què no li donava voltes a les coses era quan arribava la Míriam a casa o quan estava fent un encàrrec com comprar el pa, fruita o verdura, carn o peix blau, sempre al mercat. La resta era un no parar de recollir la casa, una feina monòtona que posava en funcionament totes les seves pors: trec la pols, recordo que estic en atur, faig el llit, no hauria de ser a casa, hauria d'estar en actiu, fer la cuina, quan trobaré feina? La recerca d'internet. Ofertes laborals. El meu perfil? Sí, de ple. Possibilitats de passar una entrevista? Moltes. Candidats? Centenars, ratllant els mil. Realitat? Cap. Aturat, sense feina, sense perspectives. Va fer una ullada als refrescos. La cola. Agafar-ne un pack de sis? El va extreure de la lleixa, el va amuntegar sobre el paper higiènic, els olis, la llet, el sucre... A ella li encantava beure'n de tant en tant! El que es podia arribar a inventar perquè no gastés! Estava decidit, les compraria. Va continuar amb l'arròs, les espirals de colors de pasta, els macarrons que no podien faltar. Estava tan concentrat que es va topar amb un dels nois que col·locaven el gènere al prestatge. Perdó. No passa res. Per cert, on és el detergent per a la roba? Al passadís del fons al dreta. Gràcies. Eren joves. Era per això que treballaven i ell no? Per la joventut? Només quaranta-un anys! Una trucada, una entrevista, un contracte. L'esperança és l'últim que es perdia, no? Va passar pel costat de la peixateria on estaven atenent homes i dones de diferents edats. Treballaven, però ell no. Devia ser perquè tenien l'ofici ben après. La mateixa idea li va rondar quan va passar per davant de la carnisseria o quan va haver de pagar la factura a la caixera. Què tenia d'especial aquella dona que ocupava un lloc en l'enorme cadena de producció de l'hipermercat? Potser disposava de contactes, que ell no tenia, o potser era sort o que s'ho havia guanyat justament després d'un elaborat procés selectiu. Sí, aquella desconeguda s'ho mereixia perquè ho necessitava per poder sobreviure i pagar les despeses. Com ell. Igual que ell. O era que no estaven en la mateixa situació? La dona li va dir la quantitat. Cent dotze euros. En targeta, en efectiu, s'ho mereixia perquè ho necessitava. I que ell no estava en la mateixa situació? La dona li va dir la quantitat. Cent dotze euros. En targeta, en efectiu, al comptat o a crèdit? Només havia comprat l'indispensable, i ja se li havien escapat cent dotze euros! Increïble. Va obrir la cartera i va pagar. Va treure el gènere de pressa perquè ja hi havia un nou client, amb un munt de productes que anaven xocant contra les seves bosses de ràfia que havien adquirit temps enrere, sota el consell de la Míriam, molt influïda per un amic del seu grup que sempre insistia que cal respectar el medi ambient. Sabeu quant triga una bossa de plàstic en degradar-se? 100 anys! Tenia raó. A més era pràctic i t'estalviaves el preu de cada bossa quan anaves de compres. Va circular amb el carro carregat per l'ampli passadís del centre comercial. Tothom treballava: homes, dones, nois, noies. Va fer un ràpid càlcul mental dels clients que hi havia. Pràcticament tot eren dones? Ell era l'únic home? Es va fixar amb més deteniment, d'una manera quasi obsessiva, fent un recompte de les persones del seu sexe i d'una edat similar. Un home esperant el seu torn en una botiga de mòbils. Potser treballava de tarda i tenia el matí lliure. O potser estava aturat com ell. En una cafeteria, tres homes més. Potser esmorzaven , feien un mos ràpid abans de tornar a la feina. Potser no treballaven, com ell. Això últim pressuposava una variable inquietant; malgastarien els diners en un local, quan podien menjar de manera més econòmica a casa? Era el primer que li va venir a la ment. Una incongruència. També podia ser que cobressin l'atur o una ajuda del govern. I sí la seva dona era una alta executiva que ingressava milers d'euros a l'any? Llavors no els caldria filar tan prim amb els diners. Va observar altres homes, alguns amb nens fent de mainadera. Potser sí que aquells estaven com ell. Inactius. Persones no productives. Va arribar al pàrquing. Posar la targeta a la màquina, esperar el tiquet. Fet. La Laura havia estat molt amable de deixar-li el cotxe. Si no, no sabria com s'ho hauria empescat per carregar tot aquell pes fins al pis. Pots fer la comanda per internet, papa. O t'ho poden portar a casa des de l'híper _ Li havia suggerit la seva filla. Sí, és clar, però preferia fer-ho ell mateix. Va desar una capsa de bombons al seient del copilot. Era una despesa extra , si bé era un detall obligat. Quan sortís a passejar en Baloo li picaria al pis els hi donaria, juntament amb les claus del cotxe.

Continuarà...

El de la imatge és en Jordi.