Cada vegada que respires 2a part

Capítol 24, 7a part: Psi, Cada vegada que respires.

17 d'octubre de 2011

Migdia

Va despertar amb el cos altament sensibilitzat pel dolor. Tenia el cap a punt de rebentar-li, com si ella fos un camp erm que algun enemic amenaçava de fer esclatar amb una granada que seria llançada amb determinació; espoleta en mà, uns segons, la granada rebotia a terra i rebentava el seu cervell en milions de bocins de carn roja que potser en Baloo degustaria amb gust. Va sortir del llit a poc a poc, com si tingués por que els moviments l'anessin a descompondre en petits trossos. Va baixar al pis de baix i el va buscar. Papa? Era a la cuina, prenent una infusió, un succedani d'un calmant com li especificaria després: una til·la. Ell es va aixecar d'immediat en veure-la entrar.

- Estàs bé?_ si algú no entenia el concepte de preocupació, era tan fàcil com ensenyar-li una imatge visual del seu pare fet un manyoc de nervis. Era de calaix, que una infusió d'herbes no podia relaxar ningú quan la inquietud se li havia arrapat dins de l'organisme.

- No gaire.

En Jordi la va ajudar a asseure's.

- Et prepararé l'esmorzar.

- No, porfa.

- Has de menjar alguna cosa._ va insistir ell amoïnat.

Va negar amb el cap i se'l va mirar amb profunditat. Era colpidor veure una persona tan atabalada per ella, tan sotmesa al seu benestar. Després de dos mesos convivint amb una mare que et mig veia, perquè sempre tenia l'ull posat en algun home de diners i posició, era gratificant tornar a ser el centre d'atenció. Era ell, el pare.

- Un got de llet, almenys? _ va suggerir a mitja veu.

La noia en va aspirar l'aroma. De gel i colònia de lavanda. De netedat. Va pronunciar el seu nom, Míriam. Tenia el poder d'acariciar-la parlant, quasi podia percebre el tacte de la seva pell a tocar de la seva orella. Si us plau...

- No tens alguna pastilla?

Canvi de registre. Més tens. Com un professor emprenyat enmig de l'aula perquè alguna alumna havia dit una impertinència que no venia a tomb. Has trencat el ritme, vols distorsionar-me la classe? Penses callar o t'he de posar un full d'incidències? Avisar el director, implicar els teus pares? penses disculpar-te, nena estúpida? En Jordi va adoptar una actitud a la defensiva. Va creuar els braços i va canviar el to de veu. D'on li sortia aquella autoritat que feia tremolar les parets, l'edifici sencer si calia?

- No! I que et quedi clar que anit et vaig llançar tot l'arsenal de drogues pel forat del wàter. No penso permetre que et droguis a casa. Treu-t'ho del cap, bonica!

- Tinc mal de cap, d'acord?

- No tinc res! Se t'haurà de passar sol. _ conclusió. Sense annex. S'ha acabat el bròquil.

La Míriam va arrufar el nas molesta. On era el pare amant, amic, confident, suport incondicional, comprensiu , afectuós? Al wàter amb la resta de pastilles; era que no hi tocava?, li havien costat un dineral! És clar, com que no ho havia pagat de la seva butxaca! Es va aixecar, apartant la cadira de males maneres, i va sortir de la cuina en direcció al menjador. Volia estar sola, sense discussions i tenia la impressió que el seu pare pensava atabalar-la amb un munt de preguntes per tenir brega. A prendre pel sac! Estava farta dels adults i de les seves collonades!

- Ep, no marxis._ la va encalçar i la va obligar a asseure's de nou._ Hem de parlar! Vull saber què prens exactament, amb quina freqüència , quina quantitat, i com és que la teva mare no et va controlar ahir a la nit!

- No em cridis! No em trobo bé!_ va contestar cridant-lo a la ratlla de l'histerisme. Amb un cop de colze es va intentar desfer d'aquell braç que l'encaixonava en aquella cadira. Ell tenia més força.

- Haver-ho pensat abans això!

- No em deixaràs viure si no et responc, veritat?

- Així està la situació. Comença!

- Vam fer res ahir? No ho tinc clar.

Canvi de to. Ella també podia ser suau com la mel, si volia.

- Tranquil·la, no.

- Llavors?

- Et vaig posar sota la dutxa i vaig esperar que t'adormissis. Alguna pregunta més?, perquè tu encara no m'has respost i t'asseguro que ens estarem aquí fins al vespre si cal...

- D'acord, d'acord, no m'atabalis! _ va rebufar indignada abans de deixar anar tot el discurs a tota màquina, com si l'empaitessin._ La mare va marxar divendres i no tornarà fins aquesta nit. Té un nou amant, saps? Aquest és el tercer, que jo sàpiga. Pel que fa a les pastilles... normalment els caps de setmana amb algun festiu d'entremig, a part d'això estic neta. Ho tinc tot controlat. Millor, tranquil? Em deixes respirar una mica, ara?

Feina feta. La noia es va aixecar sense ni mirar-lo mentre ell es quedava blanc, sense paraules. La va seguir a distància fins al menjador i es va quedar aturat en el llindar de la porta, assimilant el que acabava d'escoltar. No podia creure que la seva filla hagués canviat tant en poc temps. El que més el va impressionar va ser la lleugeresa amb què ella ho va explicar tot, com si tota aquella informació formés part d'algun anunci publicitari dels molts que t'apareixen a la pantalla de l'ordinador , dels que evidentment no cal no retenir a la memòria perquè són una fotesa. Els fas una ullada ràpida si ve al cas i els tanques perquè no tenen importància per a tu , de manera que te n'oblides al segon. Què anunciaven? Ni idea. Què m'has comentat? No gran cosa, de fet ni recordo l'anècdota que m'has explicat. Era de riure o de plorar?

Continuarà...

 La de la imatge és la Míriam.