Cada vegada que respires 2a part

Capítol 24, 12a part: Psi, Cada vegada que respires.

Continuació 18 d'octubre de 2011

Matinada

No va dormir, malgrat que el cansament el vencia. Tenia massa preocupacions voltant-li pel cap. Es va asseure a l'atrotinada butaca de flors que havien regalat a la seva filla feia més d'una dècada. Aquest serà el nostre seient de lectura, li havia remarcat en Jordi, el qual , poca estona abans de posar-la al llit, s'asseia la Míriam a la falda per explicar-li històries fantàstiques que se li creuaven per la ment o li llegia contes tradicionals, d'aquells que passen de generació en generació. Aquella estona de lectura era primordial per a ell perquè l'ajudava a formalitzar un vincle que havia de superar el desgast del temps, l'erosió del dia a dia que donava rellevància als defectes per damunt de les qualitats que a vegades podien quedar soterrades sota el tedi, com el més devastador dels sentiments. Era ell, el pare, havia de ser interessant per a la nena, imprescindible com una glopada d'aire fresc enmig d'un univers contaminant. Després de presentar el títol, L'aneguet lleig, La rateta que escombrava l'escaleta o La Meravellosa història d'amor entre un pèsol i un gelat de vainilla amb caramel, iniciava la lectura o la improvisació acompanyant-se de molta mímica , posant un especial èmfasi en la pronúncia per donar realisme a les diferents veus dels personatges, quasi com una actor de teatre, només que amb un públic reduït al mínim: una persona, de fet la més important.

La butaca és vella, caldrà fer un pensament i llençar-la. En podem comprar una de molt més moderna i funcional a qualsevol botiga. La Isabel odiava aquella peça de mobiliari, que no encaixava amb el disseny del pis, de línies innovadores, molt més actuals, que ella havia anat renovant cada cert període de temps al·legant que els mobles estaven antiquats. La gent amb classe no es conforma amb la mateixa decoració de fa anys. Fa lleig, fa deixat. Què en pensaran els nostres amics de nosaltres? I en Jordi li donava màniga ampla en tot, per tal de no sentir-la rondinar. Fes el que vulguis, Isabel. Tens crèdit il·limitat per fer i desfer. Quan en realitat hauria volgut dir-li: Aquests mobles són nous encara, estan bé! Per què hem de malgastar els diners d'aquesta manera? Nous sofàs, nou moble de menjador, taula, cadires, dormitori. No, el despatx ni me'l toquis ja em va bé a mi. No, la meva habitació no, mama. M'agrada conservar-la com està. Dos espais privats, amb sengles propietaris, dues voluntats que no podia doblegar.

La respiració de la Míriam era pausada. Per fi. Quan la situació havia estat a punt d'anar-se-li de les mans, havia tingut aquella pensada. Si fos creient, l'hauria anomenada inspiració divina. D'acord. Et compraré algun calmant, però amb una condició. Ens posarem els xandalls, un bon calçat, i farem una estona d'esport. Rellotge en mà, la va fer córrer pels jardins, per l'avinguda, pels carrers de l'entorn

fins i tot la pujada que duia directament a la muntanya que era empinada cosa de no dir. Tu pots, va! Recordes les curses que fèiem abans, quan vivies amb mi? I li passava una ampolla d'aigua perquè s'anés hidratant. No baixis la intensitat, que ja falta poc per acabar! El seguia, induïda pel seu convenciment , per l'autoritat de la veu. Ella quasi no podia ni parlar perquè sentia fiblades per tot el cos i un cansament que l'havia vençuda. Estava deshabituada a l'esport? En tant poc temps? Es va doblegar amb les mans recolzades als genolls, intentant recuperar una mica d'aquell excés d'energia que havia perdut fent camí amb la velocitat marcada pel ritme del seu pare; un home que no li donava treva. Crec que ja n'hi prou per avui, no et sembla? El cronòmetre havia indicat el temps: una hora.

Era negra nit. Com si algú t'acluqués els ulls. No tenia pols, no respirava, les imatges de la vida moririen amb tu en aquella carretera freda, fosca i humida, poc transitada per la gent normal que preferien ser a casa connectats a internet o escarxofats al davant del televisor mentre el sopar s'acabava d'escalfar. De tant en tant circulava algun cotxe, que els recordava que la civilització encara existia allà. Mira el cel, que bonic ! Està tot estrellat! Em dónes la mà? Tinc els peus que ni me'ls sento. El retorn va ser tranquil, terriblement etern. No arribarem mai, papa! No n'hi per tant! Vinga, que tu també ets una esportista d'elit! No com tu, em temo! Em falta l'aire, estic baldada! Beu més aigua, dona. Quant queda? Vint minuts com a molt! No podré resistir-ho. Vine'm a buscar amb el cotxe, que t'espero! Quin cotxe? Si ja no en tinc, recordes? Vint minuts que es van allargar el doble. La perspectiva temporal segons qui la miri. Ara que m'aturo, ara que em fa mal tot, ara que hem d'alentir , No vagis tan de pressa, que no veus que em vindrà un patatum que m'haurà de venir a recollir una ambulància? No siguis exagerada, que ja hi som! Recolza't en mi, va... Arribada, la meta, objectiu final, espai de repòs, on recobrar les forces. Una dutxa per treure'ns la suor, per relaxar els músculs adolorits. Sopar. Caure adormida. 

El de la imatge és en Jordi.

 Continuarà...