Cada vegada que respires 2a part

Capítol 22, 41a part: Fi, Observant darrere el teló.

Continuació22 de juliol de 2011

La secretària, l'Helena, va entrar al despatx del seu Cap, en Santi, un adult de quaranta-quatre anys, casat , amb dos fills, que estava endreçant tota la paperassa. Havia estat un matí intens. Les entrevistes sempre l'esgotaven. Haver de repetir cent vegades les mateixes coses, escoltar les proeses acadèmiques o l'experiència de cada candidat... furgar en les seves debilitats i en els seus punts forts... ser encantadorament educat... Necessitava trencar amb el ritme estressant; tan aviat en sortia un com n'entrava un altre i així sense parar! Per fi, el darrer!

- I digue'm que t'ha semblat aquest últim?_ li va preguntar la dona que es va recolzar a la taula, a tocar d'ell.

- Dels millors. La pega és que no tenia experiència directa com a encarregat!

- Que no se'n sortiria?

- Suposo que sí. Se'l veia molt preparat!

En Santi va sortir de darrere la taula, amb els ulls fits en ella. Es va servir una tassa de cafè, se la va prendre. Semblava més una infusió calenta que cafeïna, però reconfortava. L'Helena el va encerclar amorosa per la cintura.

- Estic cansada! Que anem a dinar?

- Ara mateix cuca.

L'home va assegurar-se de portar al damunt la cartera i un bon feix de bitllets. Van sortir abraçats, van apagar els llums i la porta.

- Llavors t'ha agradat aquest candidat? _ va insistir l'home, que va aprofitar per besar-la mentre arribava l'ascensor. Va obrir-ne la porta i va deixar que ella el precedís. Tenia una manera de moure el cul que el fascinava. Va picar els baixos.

Silenci, rialla tonta?

- Va reina, què t'ha semblat aquest tal Jordi Ferrer?_ va insistir_ Ja saps que sempre tinc molt amb compte la teva opinió.

- Tu què diries? _ el va observar maliciosa a través del mirall de l'ascensor alhora que es repassava el vermell dels llavis.

- Què vols dir?

- Per Déu, Santi, que no l'has vist? Que siguis home no t'ha de fer estar cec tampoc!

- A què et refereixes exactament? _ estava picat. No li entusiasmava el tomb que estava donant la conversa.

- Santi, collons! Està bo-nís-sim! Qualsevol dona mataria per un home així! _ va contestar enriolada.

En Santi la va apartar molest.

- Ei, què et passa ara? _ va bramar la dona.

- No-res! Deixa'm en pau, d'acord?

- Seràs imbècil? _ va cridar-lo ella ofesa.

- A la merda! I treu-te del cap que contracti aquell tio, em sents!!

En Jordi estava optimista aquell dia. Aquell mateix matí havia passat la seva primera entrevista de treball per ocupar un lloc per al qual estava àmpliament capacitat. No era l'àrea directa d'arquitectura, encara que l'oferta hi tenia certa relació i, el més important de tot, era per a un contracte indefinit. En el seu interior estava absolutament convençut que seria el candidat elegit entre tota aquella corrua d'aspirants. Havia existit una bona connexió amb el responsable de Recursos Humans que havia destacat amb clares mostres d'admiració que el domini de dos idiomes estrangers el situava per damunt de molta gent. L 'encaixada de mans, el somriure franc amb què el va acomiadar o les paraules que confortaven, amb aquell to tan amical _ La setmana vinent, a finals a tot estirar, ja li donarem una resposta _ el van persuadir una vegada més que tot havia anat bé. Va sortir eufòric , amb un pessigolleig a l'estómac com quan un està enamorat. Calia celebrar-ho d'alguna manera després de tants mesos de restriccions! S'ho devia a si mateix , però sobretot ho devia a la seva filla. A mitja tarda, quan el sol ja no era tan calent, es va endur la Míriam cap al centre de la ciutat.

Continuarà...

La de la imatge és l'Helena.