Cada vegada que respires 2a part

Capítol 24, 4a part: Psi, Cada vegada que respires

15 d'octubre de 2011

- Míriam, et recullo per sortir?

- No, Pau. Avui no.

- Per?

- No em trobo bé.

- Què et passa?

- No tinc ganes de parlar.

- Llavors demà?

- No ho sé, ja veurem...

En Pau va insistir inútilment. Vindré, et faré companyia, no vull que estiguis sola al pis . Però ella estava tancada en si mateixa, negant-se a cada proposta, fins i tot responia un taxatiu no! abans que ell acabés de pronunciar la frase. Para ja, m'atabales! Tinc el cap espès, necessito reposar, això és tot! El noi va sentir que entre ells dos s'alçava un mur de ferro i formigó que no podia franquejar sense el seu permís. Obre'm la porta d'entrada, vull estar amb tu. Obre'm si us plau, obre'm... Era per aquell home? Era per l'altre?

...........................................................................

La Isabel va fer una ullada general a la suite. Una balconada que donava al passeig marítim, un llit enorme, una llar de foc amb dues butaques a banda i banda. En una tauleta, en un racó, un recipient amb una ampolla de cava i dues copes. T'agrada el que he reservat per a nosaltres? M'encanta, rei. Es van abraçar. En Carles es va prémer fort contra ella, desitjós de tenir-la, de passar a l'acció de pressa perquè se'n moria de ganes, però ella el va aturar amb un gest. Va desviar la cara quan anava a besar-la, tot insinuant que seria bo tastar el cava abans de començar la nit que, esperava, fos molt llarga i intensa. Ell va assentir. Podia esperar una estona. Va destapar l'ampolla deixant que el tap sortís disparat. Va vessar una mica de líquid. Va servir les copes, van brindar, van beure.

.........................................................................

La Míriam va desconnectar la línia del telèfon fix, va apagar el mòbil, i va amuntegar damunt del llit tot el seu estoc de pastilles. Aquell cap de setmana seria d'ella, només d'ella. Va connectar l'aparell de música, va seleccionar els compactes, i va començar el ritual d'empassar-se una pastilla, assimilar-ne els seus efectes, deixar-se portar, ballar, somiar, cridar, riure, plorar. Tornar a prendre una nova dosi per no decaure, perquè les sensacions es mantinguessin altes dins del seu cos. Així una vegada i una altra i una altra.Com un cercle viciós.

......................................................................

En Jordi va comprovar de nou l'estat de les seves candidatures en les múltiples pàgines de recerca d'un treball digne, ai que ingenu, no em facis petar de riure!, en què estava inscrit a internet. Pocs canvis. Carta de presentació i currículum llegits, d'altres en procés ( quant feia que s' havia inscrit en aquella feina? cinc mesos! i encara continuaven en procés? ), diversos descartats, de fet no li estranyava perquè no era el perfil que demanaven, més d'un preseleccionat ( ara calia saber si passaria a un nou nivell, seleccionat com a paraula somiada, tal vegada sobrevalorada, ja que això no era cap indicador que et garantís arribar al següent esglaó, el primer premi, una entrevista personal) o es quedaria allà en aquell punt intermedi, sense avançar com tantes altres vegades? Va esbufegar deprimit. Va sortir de les maleïdes pàgines, espais d'esperances per a idiotes, i va entrar al seu correu personal. Centenars de missatges escombraries promocionant tot tipus de productes que no podria comprar ni que volgués. Els va eliminar tots alhora. Cap missatge d'ella. Com sempre. Va accedir a l'opció de redactar. Receptor, ella, com cada dia. Assumpte? Llegeix-me, perdona'm, del papa, important, urgent, si us plau, no t'oblido, què he de fer per què em responguis?... se li havien buidat les idees. Assumpte, no-res. Text. Hem de veure'ns, per favor. Una última vegada, no et demano més, J.

Continuarà...

El de la imatge és en Pau.