Cada vegada que respires 2a part

Capítol 23, 10a part: Khi, Què coi t'has pres?

5 de setembre de 2011

La Isabel havia quedat per berenar en una granja del centre. Un lloc molt familiar i bufó, sovint visitat per tropes de turistes a la recerca de locals amb encant, que donava una visió molt personal tant de la cultura com dels costums del país. Era un espai càlid, de colors suaus, groc crema i blanc, on se servia l'especialitat de la casa: xocolata desfeta amb xurros. Va arribar la primera. Va asseure's al costat d'un finestral des d'on es tenia una visió perfecta de l'exterior, del moviment constant de transeünts, i va esperar. Es va treure la jaqueta , que va penjar de la cadira i es va col·locar bé la tira dels tirants del jersei, d'escot quadrat però molt pronunciat que s'havien entortolligat amb la tira dels sostenidors. Devien haver estat les presses. Va sortir a corre-cuita, com si l'empaités el diable. Sobretot per la por a fer tard, que li havia arrelat tants anys de convivència amb el mateix home! Total, per arribar la primera als llocs! Sí, havia de modificar aquell mal hàbit, ja que la puntualitat no era un valor gaire valorat en la nostra societat. Va anar destrenant l'embolic de cordes fúcsies i vermelles amb més desencert que una altra cosa quan el va veure. Al fons hi havia un home que estava astorat mirant-la. Que poc dissimulat! Era la primera deducció lògica. Podia ignorar-lo, desviar els ulls amb incomoditat o traslladar-se en un altre lloc on no se sentís tan violada en la seva intimitat. Seria la reacció innata de qualsevol dona respectablement casada que porta la idea de la moralitat fixada per una educació prehistòrica. Per sort, la Isabel ja no era casada, ni era una adepta d'aquella mentalitat obsoleta. A ella li agradava experimentar, divertir-se, de manera que sense pensar-s'ho, objeccions nul·les perquè era una dona alliberada, va correspondre a l' home de mitjana edat, cabells grisos , profunds ulls blaus, i amb una massa corporal que fregava una mica per sobre el límit de pes saludable per a la seva constitució, amb un somriure enjogassat, com si el convidés a venir. Realment no sabia quina intenció la movia, però a ella sempre li havia agradat ser el centre d'atenció, cosa que aconseguia a través dels modelets que utilitzava per vestir-se. L'home del fons va fer el gest d'aixecar-se. Estava sol prenent un insípid cafè aigualit i semblava que a aquella desconeguda li anava el rotllo. La dona no estava malament, i una rebolcada a mitja tarda sempre venia bé, sobretot amb aquella pitrera que semblava a punt d'explotar comprimida sota la roba de color xiclet. Es va encaminar cap a ella amb la prepotència d'aquells que es creuen millors que els altres, vessant seguretat.

- Isabel! Fa molt que t'esperes?

- Hola! No, fa just deu minutets que he arribat.

L'home es va desviar cap als lavabos desil·lusionat. Punyeta, l' havia tingut quasi al palmell de la mà! Per una que el mirava amb uns entremaliats ullets de disponibilitat, quina puta mala sort la seva!

L'Eva es va asseure, es van intercanviar els petons de rigor, les frases plenes de tòpics de benvinguda ( Et veig molt bé, quant de temps, hem de quedar més sovint... ). Un llarg preàmbul, ple de rialles i veuetes que aixecaven el to com dues cotorres esvalotades, en una pugna amistosa per veure qui parlava més alt i deia més futilitats en menys de dos minuts abans no fossin interrompudes pel cambrer , vista d'àguila i hiperactiu al màxim, que tan aviat com les va detectar fent xerrameca amb la taula neta, va procedir a acostar-s'hi per prendre nota de les comandes.

- Una tònica. _ va puntualitzar l'Eva. _ no, per berenar, res.

- Doncs a mi posa'm una xocolata desfeta amb una ració de xurros, rei. _ va precisar la Isabel que es moria de ganes de menjar.

- Noia, no t'estàs de ben res! Que t'has engreixat?

- Poca cosa, uns quilets. Però saps? , com que al meu home li agrado així...