Cada vegada que respires 2a part

Capítol 22, 34a part: Fi, Observant darrere el teló.

23 de juny de 2011

La Isabel era una dona feliç. Va posar música i va ballar al seu ritme al temps que s'anava vestint. Era la revetlla de Sant Joan , la nit més llarga de l'any. Havia tingut una trobada amb en Felip a primera hora de la tarda que havia vingut amb el temps just. Reina, ho sento, però aquesta nit em toca a casa els sogres i no me'n puc escapar. Ja intentaré fer-te una trucada més tard per saber com estàs... Era una dona jove i no pensava quedar-se enclaustrada tota la nit, esperant notícies del seu home. Bé, així l'anomenava de moment, sempre que no es tergiversés la relació. Ell tenia una dona, dues filles, mentre que ella estava sola; podia fer el que volgués amb el seu cos. Es va posar un vestit daurat de lluentons, ben ajustat, molt curt, que s'acabava de comprar feia un parell de dies, i que va combinar amb unes sabates d'agulla de color negre. Es va maquillar, perfumar, i va sortir de festa. No li feia por anar sola. Només sortir al carrer un cotxe va tocar la botzina en veure-la alhora que l'escridassava amb un apassionat Guapíssima! que li va enterbolir l'ànima. Quina llàstima que el cotxe hagués passat d'estampida. Com devia ser el conductor? Dels que li agradaven a ella? Va aturar un taxi i li va indicar una coneguda sala de festes de la ciutat. Va entrar al local, atapeït de gent, d'una mitjana d'edat entre els vint o trenta anys a tot estirar. Tampoc li faria un lleig a un noi atractiu, encara que fos més jovenet. Es va asseure a la barra, entrecreuant les cames i va demanar un martini blanc. Feia anys que no anava a la discoteca! La música era eixordadora. No hi estava acostumada. Es va moure sinousa damunt del tamboret alt, com una crida al bosc. Nois, que sóc aquí, que algú em vegi! Va sol·licitar una nova consumició a base de llimonada amb força vodka per deixar-se anar i va esperar, fins que va aparèixer l'indicat.

Aquell era un noi d'uns trenta anys, de mitjana estatura, de complexió normal, amb un físic corrent, però amb una lluentor als ulls característica que el definia com un excel·lent amant segons el seu criteri de selecció personal: cremava desig en la forma d'entrar-la, i la va saber despullar amb la intensitat de la mirada. Es va apropar a ella, tal com ho devia haver fet mil vegades abans amb d'altres. Es van somriure. Hi havia química. Estàs sola? Sí, Vols venir a ballar? M'encantaria. Van anar a la pista. El noi, Ferran, anava per feina. Dues cançons i ja s'ajustava a ella. Bé, la Isabel havia vingut a divertir-se. Es va deixar fer. Era diferent. Sobretot morbós. Ella li devia treure uns deu anys.

No era gaire tard. Les tres de la matinada. Feia dues horetes que havia arribat i ja marxava. Espera, que vaig a buscar el cotxe. Es va abaixar la faldilla que portava una mica entortolligada i es va apujar l'escot. La Isabel va treure el mirallet de la bossa per repassar-se els llavis de color vermell sang. El clàxon, la va fer reaccionar. Va entrar al cotxe. Poso música? Va preguntar-li en Ferran. Com vulguis. A casa teva o a casa meva? va preguntar el noi, que encara havia d'assumir la rapidesa amb què havia caigut la dona als seus encants. Dos temes de salsa, encara no mitja hora junts, i la intuïció que la podria tenir aquella nit. Era electrificant. A casa meva. Allà no ens interromprà ningú, va precisar ella. Conduïa ràpid. I si la dona s'hi repensava? No seria la primera vegada ni l'última. Aquella tia semblava especialment fàcil. Ho va detectar només veure-la. L'experiència. Amb una mà conduïa mentre amb l'altra li palpava una cuixa. Va provar fins on el deixava arribar, on acabava el seu límit, si és que en tenia. Va canviar de marxa. Va tornar a palpar-la, més amunt cada cop, més. Ella no el parava. Semblava agradar-li. Déu, quan l'endemà ho expliqués als seus amics al·lucinarien segur!

Continuarà...

La de la imatge és la Isabel.