Cada vegada que respires 2a part

Capítol 23, 5a part: Khi, Què coi t'has pres?

Continuació 16 d'agost de 2011

06.00 AM

L'Úrsula estava enrabiada. No podia dissimular el disgust. Havien sortit de la discoteca i eren davant dels cotxes , llestos per marxar. De lluny encara retronava la música alta acoblant-se amb la cridòria d'alguna gent passada de copes.

- A veure, Pau, no havíem quedat que la controlaries?_ el va increpar l'Úrsula.

- Punyeta, ho fet! No li he tret l'ull de sobre en tota la nit. Bé, excepte per anar al lavabo. I d'això te n'ocupaves tu, no? _ li va tirar en cara el noi.

- Potser ja ho portava de casa, no hi heu pensat? _ va intercedir l'Adrià.

- Sigui com sigui torna a anar ben col·locada! _ l'Albert va córrer a apartar-la del camí per on de tant en tant circulaven els cotxes per buscar aparcament o per tornar cap a casa._ Míriam, on vas, boja? No veus que t'atropellaran! _ la va conduir cap al grup.

- Tios, foteu unes pintes! _ va cridar divertida en veure'ls. _Ei, per què no ens quedem més? Tinc tantes ganes de ballar... Uf, sou uns morts en vida! Que avorrits!

- Míriam, que coi t'has pres? _ la va interrogar l'Úrsula que retenia l'aire per després deixar-lo anar agitada. El piercing del nas s' expandia i es contreia al ritme de la respiració.

- Res! _ va mentir alegrement ara que havia decidit aparcar l'honestedat de la seva vida. Es va tapar les mans amb la boca perquè no podia parar de riure. La penya era una dramàtica, total, només era el tercer cop que es prenia unes pastilles per agafar aquell puntet de festa que la feia sentir tan meravellosament bé, ni que fos un cas aïllat a la discoteca! Segur que n'hi havia centenars com ella, mils i tot! _Hòstia , fas una fila! No t'ho han dit mai que sembles un borinot? O millor encara una medusa amb serps al cap. Ja te les rentes aquestes rastes?

- Míriam, que t'has pres? _ va insistir en Pau, que la va agafar del braç. No parava de moure's, se li escapava, feia tentines... la va subjectar més fort.

- No vols que ho fem? _ una proposta a viva veu.

La Míriam es va apropar insinuant al noi , una mica dubtosa en el caminar, com si ballés, amb les cames fent esses i els braços onejant al ritme d'una cançó llunyana. Levitava, era impossible afermar-se bé al terra amb la planta dels peus. Es va penjar del coll d'en Pau que, malgrat esperar-la amb la mirada, la va apartar amb suavitat. Era la força del grup que el cohibia, no una altra cosa perquè a la Cristina ja li havia donat passaport quan va veure la noia que estimava flotant enmig d'un guirigall de cossos, llums multicolors, i aquella música rarament malenconiosa de la Björk. Ella aconseguia pujar-li la libido fins a dalt de tot, tal com havia passat una estona abans quan ballaven plegats. Si fossin sols, possiblement ell se li abraonaria al damunt. La desitjava.

- Per favor, bonica, què collons t'has fotut dins de l'organisme? Som els teus amics... _ va implorar l'Adrià preocupat.

- No sé... una pastilla.

- Quina?

- No ho sé, punyeta, pareu d'interrogar-me ja!, Em sento de putíííssima mare així que podeu parar de ratllar-me d'una vegada! _ va cridar a la defensiva. Es va deixar anar d'en Pau per avançar fent tentines cap al mig d'uns camps. Era una nit estrellada i bufava un vent agradable. Va donar voltes sobre si mateixa, ballant de nou. Ell la va recollir quan va caure al terra. S'havia fet una rascada en una cama amb una punxa...

- Míriam, va... t'has fet mal? _ en Pau no sabia quan s'havia pres aquella pastilla i, no, no li agradava veure-la drogada. Però ella estava molt més desinhibida i això l'excitava, el posava a mil.

- Vols que ho fem? _ li va insistir temptadorament fàcil per a ell, per a qualsevol home que tingués a prop.

Continuarà...

La de la imatge és l'Úrsula.