Cada vegada que respires 2a part

Capítol 24, 5a part: Psi, Cada vegada que respires

16 d'octubre de 2011

Va ser un impuls, potser per la cançó. La recordava. El pare li cantava de petita i de més gran n'havia vist el videoclip. Havia quedat enganxada per les imatges perquè donava peu a la imaginació, a la creativitat. Era un grup antic, d'una altra època, que ella havia viscut com una segona oportunitat de la mà d'ell. És dels vuitanta, de quan era un adolescent, va ser tot un èxit. Veritat que és bonica la música? La Míriam va posar més alt el volum. Take on me... desafinava, encara que no importava perquè amb els cascos no se sentia la veu derrapant molt a prop dels aguts, dissonant com el xiscle irritant d'un gat que plora perquè està en zel i no té parella. Va ser de sobte, per aquella melodia. Va agafar la bossa, la va carregar amb provisions, píndoles de diferents formes i colors, i un moneder atapeït de bitllets. Per si vols sortir amb els amics, bufona, o comprar-te algun caprici. La mare va tenir aquest detall abans de marxar arreglada i perfumada cap a la seva cita. Era la seva manera de fer-se perdonar. Va sortir al carrer. L'aire de la nit era fresc. Que divertit, era com una aventura. Hi havia alguns homes que li van cridar coses, no va entendre què. Va travessar el carrer com si flotés. Una veu furiosa li va cridar. Estàs boja, vols que et matin o què? La Míriam va riure. Guai!, era com una pel·lícula d'acció allò! No havia de patir, a les protagonistes mai les mataven, sobretot quan era al principi de la història, Que no ho saps inútil que sóc la prota? Vés que et bombin! _ va cridar ben alt perquè la sentís tothom, fins i tot la seva mare en el seu viatge de noces amb el seu nou amant. Un taxi, un taxi, ei!!! Va fer indicacions a tots els cotxes grocs i negres, semblaven abellots, mai ho hauria vist fins aleshores. Era clarivident, tenia les facultats a-na-lí-ti-ques, coi costava de pronunciar, ben despertes, com una gran investigadora privada. Total, que algú va parar! On la porto? Tio, espera que em concentri, estic una mica marejada, no sé si m'entens... vol que la porti d'urgències? No! de què vas, estàs tocat del bolet o què? Senyoreta, té diners per pagar el trajecte? perquè no voldria perdre el temps amb tonteries! Sí, no siguis plom! Va obrir el moneder. Va ensenyar el primer bitllet que li va sortir a mà. Cinquanta. Mira! Prou, suficient? M'estàs vacil·lant o què? No li repetiré més cops, digui'm on vol que la porti o surti del meu taxi. Està bé, hòstia! L'avinguda...

En Jordi era a la terrassa. Tenia la pell de gallina, però la seva ment no ho racionalitzava. Estava dempeus, com un estaquirot, contemplant la nit. No podia dormir i remoure's al llit quan el rellotge despertador anava sumant els minuts i les hores; la seva habitació era més angoixant que ser allà, palplantat, sense fer res, ni tan sols pensar. Dos quarts de quatre de la matinada d'un dissabte més. Per què continuava lluitant? Realment no ho sabia. Un calfred el va sacsejar, hauria d'abrigar-se. Si queia malalt... què passaria si emmalaltia? En realitat serien els mateixos problemes sense solució amb la salut més ressentida, així de senzill. Ja no venia d'una cosa més. El gos li va raspar la cama inquiet. No, és massa tard per sortir de passeig. Ara no, Baloo.

Continuarà...

La de la imatge és la Míriam.

L'enllaç és de la cançó que escolta.