Cada vegada que respires 2a part

Capítol 22, 39a part: Fi, Observant darrere el teló.

11 de juliol de 2011

En Jordi va demanar pel Josep Maria.

- Està esmorzant ara mateix. _ el va informar l'Adela, que el va deixar de banda per atendre un altre client quan va saber que ell es decidia a esperar-lo.

Va fixar-se en l'hora per poder valorar quant temps destinaria a l'oficina bancària. No és que ningú l'empenyés a anar de pressa. Per desgràcia disposava de les vint-i-quatre hores del dia. Havia entrat a internet, com cada matí. Nom i contrasenya. Recerca d'ofertes. Qualsevol li anava bé, no podia ser primmirat. Controlar l'estat de les seves candidatures: l'empresa ha llegit el seu currículum, en procés de selecció, preseleccionat, seleccionat ( però ningú li trucava per concertar una entrevista), l'empresa ha retirat l'oferta, descartat... persones inscrites? Dues-centes cinquanta? Prou bé, cinc-centes, mil? Dos mils? Massa competidors. Tot era qüestió d'atzar, de la sort. Tenir contactes, aquest era el quid de la qüestió. On trobar-los quan no en tenies? Aquella era la pregunta del milió, la guanyadora.

- Hola Jordi, com anem? _ en Josep Maria li va donar un cop amistós a l'espatlla. Era tot rialla.

- Hola, Josep Maria! Em pots dedicar una estoneta?

- I Tant! Entra, entra... Seu, posa't còmode. Un cafetó?

- No gràcies.

- Digues, en què et puc ajudar? Per cert, et veig fantàstic!

En Jordi va somriure per quedar bé.

- Deu ser de cara enfora! Per dins, és ben diferent t'ho puc assegurar. _ va repicar nerviós amb els dits sobre la taula del director, com si teclegés un piano imaginari. Haver de fer bona cara quan la processó anava per dintre l'estressava._ Em passo el dia pendent dels comptes bancaris. No ingresso i els diners marxen molt ràpid..

- En qualsevol moment et poc canviar la sort. Has de ser més positiu.

- I ho sóc, encara! Però aquest crèdit...

- El necessitaves. _ el va tallar, taxatiu.

- Ho sé. Tot i així no podries ajornar-lo durant uns mesos?

- Saps que no puc._ va alçar les mans expressivament enlaire, com si supliqués a un Déu inexistent. _ Què vols que hi faci, pobre de mi!

- No pots o no vols?

- Jordi, tinc les mans lligades! No sóc ningú jo! Un humil treballador a compte d'altri!

- Tot un director, amb cert poder vols dir.

- Jordi, Jordi... _ va repetir el seu nom amb condescendència, amb el to paternalista de qui s'adreça a una criatura._ si tot fos tan fàcil...

- Tinc molts diners posats en la vostra entitat, amb els quals vosaltres us heu enriquit i en continueu fent un ús. No crec que la meva idea sigui gaire escabellada!

- Aquests diners no es poden tocar a dia d'avui! Els tens, però no en pots disposar, això sí , transitòriament! _ va alçar la veu per remarcar bé l'adverbi. Estem pendents del que dictamini El Banc Central. Ja t'ho vaig comentar, recordes?

- Sí. I no cal que em parlis com si no entengués la situació. Per desgràcia, la tinc molt clara, massa!

- Tot s'arreglarà. És paciència, res més!

- És fàcil recomanar la calma quan no tens una corda al coll que t'estreny. No podré aguantar més enllà dels quatre mesos, ho saps, mira el meu compte!

- Bé, tens els pares que et poden donar un cop de mà en cas que...

- No penso demanar-los res! Són persones grans...

- I benestants. _ va objectar el director. Va tamborinejar damunt de la taula i es va aixecar com empès per una molla. _ Bé, noi, és un gust parlar amb tu, però ja saps... la feina! Per a qualsevol altra cosa, som aquí! _ un cop amistós de nou a l'espatlla. I la família?, continua bé?_ el va acompanyar cap a la porta i se'n va acomiadar amb una rialla fingida.

Quan en Jordi es va trobar al carrer es va sentir molt pitjor que quan hi havia entrat. Era com entrar en un estany d'aigües transparents per refrescar-te de la calor de foc, de l'asfíxia, i sortir-ne brut de fang , amb crostes de porqueria enganxades a la pell. Se sentia estafat, sense recursos per combatre aquella multinacional bancària. Abandonat per l'entitat, en qui havia confiat cegament des de feia vint anys, per les institucions, pel govern que havia desprotegit els ciutadans amb unes lleis fetes pel benefici de les grans fortunes, pel món en general. Estava sol. Va aspirar aire i va mirar cap al cel. Quasi migdia. Era tard. Havia de córrer a preparar el dinar abans no arribés la nena. Per sort havia matinat i tenia el pis en ordre. Atès que no la podia obsequiar amb cap detall, almenys estalviar-li de fer les tasques de la casa! Era la seva filla, la persona que més estimava en tant que els seus pulmons continuessin bombejant oxigen, fins al darrer alè de vida.

Continuarà... 

El de  la imatge és en Jordi.