Cada vegada que respires 2a part

Capítol 23, 14a part: Khi, Què coi t'has pres?

 22 de setembre de 2011

La Laura va mirar per la finestra el cel encapotat, a punt de ploure , amb unes ràfegues de vent furioses que feien voleiar els arbres de l'avinguda com una ballarina fent giravoltes interminables sobre la punta d'un peu. La tardor s'havia estrenat fent honor a la seva fama: temps gris i plujós. Va fer una ullada al Zeus, reclinat sobre el seu coixí i va decidir que era millor no treure'l al carrer, almenys no fins que no s'aclarís una mica el cel. Va acabar de recollir els plats de la nit anterior , va fregar els fogons per acabar amb la pica i el marbre de la cuina empastifat per les restes de pa i les taques d'oli de les esquitxades del sopar, ous ferrats amb patates fregides, que ja podia ser un plat celebrat a la família, però que ho embrutava tot que feia pena! Un cop ben endreçat, va fer un darrer repàs, perfecte, polit. Va recórrer les habitacions, el menjador, els lavabos carregada amb el material indispensable: aspirador, drap de la pols i neteja vidres amb el drap blanc corresponent, també va estendre roba a la galeria coberta i va planxar algunes peces de roba. No s'havia oblidat res? No, el pis estava net com una patena. Quan va acabar estava realment exhausta. Va asseure's una estona al sofà per recuperar una mica l'alè abans de preparar el dinar. Les feines de la llar eren un no parar mai! Va practicar unes respiracions com li havia comentat en Jordi acompanyat d'uns moviments lents del cos. Uf, podria adormir-s'hi gairebé. Estava bé, se sentia bé, i aleshores, en aquell estat beatífic de pau momentània, va recordar que el seu veí darrerament estava més ullerós que mai , amb expressió cansada, gairebé taciturn. No coincidien com abans. Havia arribat a sospitar que s'amagava d'ella, de tothom. Sabia que les coses no li anaven bé, potser una visita l'animaria. Per què no? Anem Zeus? L'animal va aixecar les orelles i es va llevar com impulsat per una molla. La va seguir remenant la cua, uns pisos més amunt.

- Jordi? Sóc jo, la Laura! Venia a veure com et va tot!

Ell la va obrir amb un xandall vell i l'escombra.

- Hola Laura, m'alegro de veure't. Estava posant la casa en ordre, encara que com que estic sol no embruto gaire. Manteniment més que res. Em manté ocupat. Passa, entra.

Ella el va seguir a la sala d'estar on els dos gossos ja es feien festes tot saludant-se amb els musells enganxats al cul i remenant les cues.

- No tinc res per donar-te. Ho sento. Si hagués sabut que vindries hauria comprat alguna cosa...Et puc servir aigua fresca, només. _ va sentir vergonya d'ell mateix per no tenir cap cosa a mà.

- Aigua m'anirà bé. Gràcies.

En Jordi va marxar cap a la cuina i li va servir un got allargat amb aigua i glaçons. Era simple, però feia bona impressió.

- Té.

- Fa bona pinta. _ va somriure agraïda i va fer un glop. _ Fa dies que no ens veiem. Que no treus en Baloo?

- Sí, és que ... ho faig a altres hores. Suposo que no tinc ganes de trobar-me ni de parlar amb ningú. Perdona'm, no et volia ofendre, és que estic passant per una situació molt delicada.

- Ho sé.

- Ho saps?

- Bé, m'ho imagino. Jo ja li deia, al meu marit ,que en qualsevol moment podria trobar una feina. A vegades em semblava que a base de tant repetir-ho s'acabaria complint i fixa't, ja veus!, quan un no s'ho espera és quan toquen a la teva porta! Aquesta situació no pot durar eternament, és de lògica que...

- Laura, jo no tinc temps! Amb els estalvis que em queden no tiro més enllà d'un mes, mes i mig a tot estirar sense comptar que, si no pago el deute, el banc em prendrà el pis.

- Ho dius de broma!

- No, per desgràcia.

- Demana ajuda a la família, fes...

- Ells no podrien cobrir el que dec. A més, hi ha la meva filla també. _ el sol fet d'esmentar-la ja li va fer tremolar la veu. _ Des que va marxar amb la seva mare que no l'he tornada a veure, excepte una vegada al pis de la Isabel. Per culpa d'un malentès, l'he perduda, m'odia a mort, i no la'n culpo. El pitjor de tot és que pren substàncies, drogues de disseny. Jo no puc controlar-la i la seva mare no sap com sortir-se'n. Tot això m'està angoixant moltíssim.

- Jordi, no sé què... has parlat seriosament amb la nena?

- Ho vaig intentar, però no em va ni escoltar. A part d'aquella vegada no he tingut cap més ocasió de veure-la. _ va notar que s'ennuegava i es va tapar la cara amb les mans. Havia superat el seu límit. No podia, no podia resistir més la seva vida _ a vegades crec seria millor acabar amb tot...

La Laura el va tallar neguitosa.

- No diguis bestieses. La teva filla et necessita i el tema econòmic pot canviar d'avui per demà!

- No, Laura, no! No tinc res, no sóc res, ni importo a ningú. No sé què hi faig aquí! Si de veritat ets amiga meva emporta't en Baloo, cuida'l per mi...

- Per què hauria de fer una cosa així? És el teu gos, depèn de tu... Jordi, si us plau, m'estàs espantant... Jordi?

Mai havia vist un home que es deixés anar com ell i no sabia com reaccionar. El seu marit havia plorat en comptades ocasions, sempre de forma moderada i discreta, com si fos un deshonor que el podia fer empetitir davant dels ulls de la seva dona, i sempre per motius més que justificats; en algun enterrament molt sentit o d'emoció pel naixement de les seves filles. Si s'havia donat algun altre cas, ella no n'havia tingut constància.

- Per favor, vés-te'n! _ li va acabar cridant . _ No vull veure ningú, surt de casa meva!

La Laura va provar de tocar-lo si bé ell en va rebutjar el gest. Va acabar marxant amb l'estómac encongit.

Continuarà...

La de la imatge és la Laura.